Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimarts, 28 de de febrer del 2017 | 11:53
Recull de premsa · Història

Colomines: "Per què s'equivoca Jordi Amat?"

En un article al Nacional Joaquim Colomines  en relació a Jordi Amat afirma "Amat fa com els postmoderns, que van arribar a l'extrem de defensar que la història no existeix i que només és una recreació de l'historiador. El que no va viure, Amat s'ho inventa amb una literatura bucòlica, molt pròpia del seu tarannà romàntic i naturalista".

En aquest article Colomines ens explica com va conèixer a Jordi Amat i a continuació ens dòna la seva oponió sobre aquest i la seva trajectòria:

Com que això va ser així, gent com Jordi Amat, a qui vaig conèixer en els dinars que organitzava Antoni Vives a la seu de la rambla de Catalunya de la Fundació Ramon Trias Fargas, no va poder entrar a la universitat. Aquesta circumstància ha fet que alguns joves investigadors, que ara ja no ho són, es rebotessin. És el cas de Joaquim Coll, el capitost de SCC que abans havia estat a prop d'ERC, que va fer una tesi sobre Narcís Verdaguer i Callís, un dels líders de la Lliga Regionalista i cosí germà de Mossèn Cinto, sota la direcció de Jordi Casassas, amb una mirada que no té res a veure amb els postulats polítics que defensa avui dia. La frustració sovint és més estimulant que resistir les maltempsades per molt que pesin. Amat, en canvi, que no és historiador, es va refugiar sota l'ala del catedràtic Jordi Gracia, del departament de Filologia Hispànica, i no va esdevenir doctor fins al gener del 2016 amb la tesi La semilla del liberalismo. Política y literatura en torno a la actividad española del Congreso por la Libertad de la Cultura (1958-1969), que és una mena de patchwork dels múltiples llibres que ha escrit abans, però amb faltes d'ortografia i tipogràfiques, amb l'afegitó d'una aproximació desdibuixada a Julián Gorkin, l'antic dirigent del POUM, l'antiestalinisme del qual va portar-lo a col·laborar amb els nord-americans contra l'URSS. Entrar a la universitat costa, però si no fas la feina a temps gairebé és impossible. Amat forma part d'una generació de gent que té bons coneixements però que està excessivament ideologitzada. Deu ser per això que li està costant tant fer la biografia de Josep Benet que li va ser encarregada, crec, per Xavier Folch ja fa anys. Benet no encaixa en la història de blancs i negres a la qual és tan aficionat Amat i que també li impedeix de presentar-nos qui era i què representava Gorkin entre tots els marxistes que van deixar de ser-ho després de l'experiència de la Guerra Civil.



Aquest cap de setmana, Jordi Amat ha publicat un llarg comentari, perquè no és cap ressenya ni tan sols una crítica, sobre el darrer llibre de Joan-Lluís Marfany, dedicat una altra vegada a la Renaixença. I comença amb una evocació, a l'estil postmodern, que consisteix a donar versemblança viscuda al que algú li ha contat sobre una reunió científica que va tenir lloc a París l'any 1995, convocada per la catalanòfila Marie-Claire Zimmermann per homenatjar Antoni Badia i Margarit. Segons Amat, que diu que hauria pagat diners per haver contemplat l'escena, i no m'estranya perquè llavors ell tenia 17 anys i encara estava per deslletar, vaig condemnar a galeres al pobre Marfany en la meva ponència "Nació i Estat. Problemes d'interpretació sobre la relació del catalanisme amb el nacionalisme espanyol": "Era durant la sessió de tarda d'un col·loqui que se celebrava a la Sorbona i que congregava, bàsicament, historiadors catalans i catalanòfils francesos. La cosa va anar així. Agustí Colomines va venir a dir que hi havia un parell de professors marxistes que treballaven amb l'afany de sabotejar els fonaments del país. Catalunya, esclar. Els va identificar: Joan-Lluís Marfany i Josep Maria Fradera. Perquè la cosa no pugés de to, Pere Gabriel va posar el braç damunt del de Fradera, que era a la sala i seia al seu costat, per evitar que aquest no demanés el torn de paraula i repliqués. No va passar d'aquí, certament, però l'anècdota és significativa". Amat fa com els postmoderns, que van arribar a l'extrem de defensar que la història no existeix i que només és una recreació de l'historiador. El que no va viure, Amat s'ho inventa amb una literatura bucòlica, molt pròpia del seu tarannà romàntic i naturalista.

De fet, Amat, que necessita identificar-me amb la meva actual posició com a director de l'Escola d'Administració Pública de Catalunya perquè li quadri la seva interpretació, cosa que és totalment irrellevant per definir-me historiogràficament, diu que fa una mica més d'un any, en un dels meus sovintejats articles a la premsa digital, despatxava Marfany i Fradera una altra vegada amb "la mateixa cançó per fer por a la criaturada": tots dos serien "principals exponents de la historiografia vinculada al PSUC i a Josep Fontana". Amat, que és un dels abanderats de l'anomenada tercera via i per això el promociona la premsa que defensa aquesta mena de falsa equidistància entre "malvats", cita malament i distorsiona el meu article, que vaig publicar el 4 de setembre del 2015, amb el títol El renacer del populismo, per rebatre un article de Xavier Domènech, el "cervell" de Colau, que es mostrava favorable a reinterpretar mel·lífluament el lerrouxisme: "Según Domènech, Lerroux y Solé Tura habrían sido deformados por la "historiografía nacionalista" para convertirlos en "mitos útiles" del catalanismo. Antes de que él afirmase algo así, eso mismo lo dijeron Joan-Lluís MarfanyJosep Maria Fradera, principales exponentes de la historiografía vinculada al PSUC y a Josep Fontana, antes de que éste descubriese con su reciente libro lo que Termes debió contarle a lo largo de los años de amistad sin que le prestase demasiada atención". Citar malament és el pitjor pecat que pot cometre un historiador. Però, com ja he dit, Amat no n'és, d'historiador, i per això es pot permetre aquest luxe. Josep Benet tampoc no ho era, però va ser el primer a carregar contra Solé Tura per la seva interpretació ahistòrica d'Enric Prat de la Riba. Ho va fer des de les pàgines de Serra d'Or, aquella mena de Parlament de paper de l'oposició que "va fer més pel catalanisme que Destino", per capgirar una de les bestieses apuntades per Amat en una de les entrevistes de promoció del seu llibre "tercerista" El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània: 1937-2014. Domènech, que és millor parlamentari que historiador, hauria de llegir Joan B. CullaJosé Álvarez Junco abans de ser tan benèvol amb Lerroux i així ajudaria Amat a no caure pres per les dèries.

A diferència de l'estil fantasiós d'Amat, servidor, que no ha coincidit mai amb Marfany enlloc, es va prendre la molèstia de comprar el seu nou llibre —i llegir-lo— i d'assistir a una conferència que el professor jubilat de Liverpool i ara investigador ICREA a Girona (com m'agraden els damnificats que sempre cauen drets!) al TNC. Érem pocs a escoltar-lo i va exposar la seva teoria sobre la inexistent Renaixença amb un munt d'exemples que, un cop escoltats, almenys a mi, em va quedar la sensació que demostraven el contrari del que es volia defensar. Abans que Marfany ens martiritzés amb els seus llibres, de redacció envitricollada i pèssima, molt del que ell explica ja ho va explicar Àngel Carmona el 1967 a Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons (ara reeditat per Lleonard Muntaner), un infravalorat intel·lectual català que mai va ser professor d'universitat, que ja es va carregar la interpretació, diguem-ne, montserratina de la història de Catalunya per demostrar la força creadora de les masses populars sense que haguessin de renunciar al català.

Josep Termes, a qui Albert Manent (mentor d'Amat, per cert) qualificava d'extravagant, com a mi, suposo perquè érem gent que sortíem de l'esquerra per defensar el catalanisme popular davant la tesi oficial marxista segons la qual el catalanisme era cosa de la burgesia, va ser l'únic professor que em va parlar de Carmona, que també era dels ambients del PSUC. Si Amat fos historiador, sabria que Àngel Carmona i Josep Termes són equiparables a Edward P. Thompson, però sense la càrrega dogmàtica que arrossegava el britànic, per la seva immersió en allò que s'anomena "economia moral de la multitud", que no és altra cosa que la reconstrucció cultural i simbòlica de la resistència popular als canvis imposats pel mercat i l'estat. Amat despatxa el catalanisme popular en un parèntesi tan pretensiós com simplista ("un equívoc historiogràfic poc clarificador, al meu entendre, amb copyright de Josep Termes"), perquè certament no l'entén (ell que només assaboreix la cultura d'elit) i perquè vol fer una defensa política de les tesis de Marfany amb un biaix presentista que no té cap mena de sentit.

Amat posa qualificatius, com ara "historiografia nacionalista" per designar a qui no ha reivindicat mai aquesta orientació, per menystenir una tradició historiogràfica que no li plau. Jo, per no parlar per boca d'altres, no em considero nacionalista. Estudio el nacionalisme i, cívicament, estic compromès amb la constitució d'un estat català, però això no em converteix en un "historiador nacionalista". De fet, em repugna, com al seu dia també em va repugnar un libel (atribuït al mentor d'Amat) que van fer córrer contra Enric Ucelay Da Cal i Borja de Riquer, i que ja el juny del 2013 va servir a Amat per assegurar que "se construyó a partir de un principio ontológico servil: los historiadores no podían cuestionar el relato homogéneo sobre el cual el nacionalismo había construido la médula de su cultura política". Suposo que Amat ara no deu saber què fer amb Borja de Riquer, decantat públicament pel sobiranisme, i amb la metafòrica mort del Cobi.

I conclou Colomines "Marfany va ser alumne de Joaquim Molas, però la seva trajectòria intel·lectual és totalment contraria al "cànon" imposat pel catedràtic de la UB, que l'havia començat a dissenyar sota el mestratge de Jordi Rubió i Balaguer, de la nissaga dels Rubió renaixentistes. Joaquim Molas, Josep Termes, Albert Balcells i Jordi Nadal, per posar quatre noms, són els definidors de la història de la Catalunya contemporània des d'un punt de vista cultural, historiogràfic i econòmic que està molt per sobre de les banalitats que explica Amat al seu article. La historiografia catalana no és resultat de cap conspiració "nacionalista". És que Jaume Vicens Vives era nacionalista? Ho era Pierre Vilar? I aquest Fontana que escriu sobre la identitat catalana també ha estat abduït pel nacionalisme historiogràfic? La suposada polèmica s'acabarà com sempre, amb uns professors que diran que són uns marginats mentre paren la mà i gaudeixen dels privilegis que els ofereix la universitat que tenen sota control".

En fi, podria continuar... però em fa una mica de mandra.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat