En un article al diari Ara l'historiador Joan Esculies es pregunta si "Paga la pena la creació d'un estat propi si es perd el català, l'eix central del catalanisme? Aquesta és la remor de fons que embosca el manifest del Grup Koiné en vistes d'una hipotètica República Catalana"
Per a Esculies el moviment independentista catala el conformen "dos components bàsics: la preocupació pels aspectes culturals, per la llengua, per allò tan difús del fet diferencial, i la preocupació sobretot pel benestar, per la possibilitat de viure millor. En cada independentista conviuen els dos components amb més o menys mesura, però en general en el gruix d'aquells qui han abraçat aquesta causa en els darrers anys el segon hi és present en una dosi més alta".
Així per a l'historiador "l'independentisme també conté certes ambigüitats que li donen força però que a la vegada el debiliten" i afegeix que "els partits polítics, CDC i ERC de manera principal, han entès que, sense sumar al sobiranisme un gruix important de persones per a les quals pesa més la preocupació pel seu benestar que no pas la salut del català o l'afany de diferenciació "amb els altres", l'estat propi no és possible. No ho és perquè el país té la composició social i lingüística que té i no es pot dissenyar a la carta".
Pel que fa a models exteriors en que sovint el procès català s'ha volgut emmirallar Esculies ens parla de l'irlandès "Una de les figures emblemàtiques de la Irlanda moderna i de la consecució de la seva independència del Regne Unit fou Eamon De Valera(1882-1975). El polític tenia molt clara la importància de la llengua irlandesa per al nacionalisme." i d'ell explica que "Si mai hagués d'escollir -exposava- entre l'irlandès i la llibertat, escolliria el primer perquè mentre tens la llengua tens la potencialitat d'obtenir la llibertat: la llengua duu en si mateixa la nacionalitat i la nacionalitat conté el desig de llibertat". I afegia: "Es pot perdre la llibertat cinquanta vegades, però mentre la llengua i els sentiments que s'hi consagren romanguin amb nosaltres, estarem preparats per aconseguir la llibertat perduda. En canvi, si la llengua mor, no la podrem recuperar més".
Tot els esforços reiterats de Eamon de Valera per fer prevaldre l'irlandès explica l'historiador que "l'ús de l'irlandès és avui molt secundari. I, com en el cas de la llengua, la piconadora de la modernitat va acabar també amb la imatge de la Irlanda irlandesa".
I conclou aquest en relació al cas irlandès que "La inclusió de l'anglès a la Constitució no fou el que propicià la minorització de l'irlandès: a les acaballes dels anys trenta del segle vint no més d'un 15% el parlava i llegia. L'anglès ja l'havia substituït i era una realitat tan flagrant a l'illa -només cal pensar en quina llengua escrivien els seus millors literats- que De Valera no s'hi pogué girar d'esquena. Els seus conciutadans se sentien molt irlandesos, però el gaèlic ja no els era útil. A pesar d'això i del que predicava, el polític no sembla pas que volgués renunciar a presidir una Irlanda més lliure però menys bucòlica per retirar-se a les illes Aran en un residu de la Irlanda irlandesa".
