En un article a la Vanguardia Francesc-Marc Álvaro afirma que "Ada Colau és el Jordi Pujol de la nova època. El president va forjar el seu prestigi en l'oposició a la dictadura, per la qual cosa va ser jutjat i va patir tortura i presó. L'alcaldessa, molts anys després, en un context democràtic i de crisi econòmica,
construeix el seu carisma com a portaveu de la PAH, entitat que simbolitza la resistència davant d'una injustícia que toca un aspecte bàsic com l'habitatge".
Així, seguint amb el paral.lelisme ens diu "L'autoritat que tenia Pujol l'any 1980, en ser investit president, provenia d'aquell moment de 1960 en què va rebel·lar-se, quan fer-ho sortia molt car. L'autoritat que té Colau quan arriba a l'alcaldia prové de la seva faceta com activista que es rebel·la contra interessos molt forts, dotats d'una gran influència per minimitzar situacions greus".
I afegeix però "El joc de les vides paral·leles acaba aquí" ja que "El que Pujol fa i diu durant el consell de guerra posa la llavor d'un projecte de reconstrucció del catalanisme polític que es pretén com a superació dels errors i premisses del nacionalisme de l'etapa republicana i la Guerra Civil. La CDC que es va fundar el 1974 és la cristal·lització d'aquesta nova proposta que vol sintetitzar el que havien estat formacions tan diferents com la Lliga de Cambó i l'Esquerra de Macià, amb elements d'actualització agafats de l'experiència europea de postguerra" mentre que en canvi "Colau i Barcelona en Comú estan assajant la reconstrucció de l'esquerra catalana aprofitant l'impacte de diverses crisis superposades (econòmica, de credibilitat, de sistema i europea) per ocupar democràticament espais de poder formal i consolidar-se en l'esfera institucional, tenint en compte que l'erosió del PSC ofereix molt camp per córrer. Aquesta reconstrucció es farà amb una suma de materials nous i vells (Iniciativa, EUiA, Podem, l'esmentada BComú i altres), però amb una voluntat clara de superar els marcs i narratives de la transició".
També afirma Álvaro que "Colau no va d'ideòloga per la vida, no li cal. Té diverses persones al seu equip que es dediquen a les idees. El seu encert estratègic és haver assumit el paper d'abanderada d'un canvi ideològic i generacional que prové, justament, d'una batalla cultural que no desaprofita cap espai".
I conclou aquest que "En un món bombardejat per notícies del tipus papers de Panamà, Colau encarna la promesa d'una política sense infeccions i sense avaries. Sobre la base d'una narrativa esquemàtica de bons i dolents, que fa del contrari algú sempre moralment inferior, el colauisme tendirà a créixer i arrelar".
