per la necessitat de mantenir l'acord amb uns socis dedicats tothora a aparèixer com a campions d'una desobediència pueril, més ritual que real". Destaca, a més a més, que "Tot això passa en un moment delicat. Els pressupostos del Govern de Junts pel Sí són en mans de la CUP. A la llum dels darrers esdeveniments, no sembla que els cupaires tinguin gaire interès a aprovar-los, però ja se sap que el suspens forma part de les seves assemblees. Paga la pena recordar que, en cas que els comptes elaborats per Jun­queras no aconsegueixin el suport imprescindible, la legislatura s'acabarà –el president Puigdemont ho ha deixat molt clar– i anirem a unes eleccions "autonòmiques" (ni plebiscitàries ni constituents) a les quals ja no es presentarà Junts pel Sí perquè la coalició haurà deixat d'existir. Aleshores, l'independentisme –més dividit que mai– haurà de competir contra els comuns, que aspiren (impulsats per Colau) a ser primera força també en uns comicis catalans".



Creu també Álvaro que "L' agitprop que la CUP practica cremant i estripant fotos del Rei no ajuda a fer avançar la causa de la independència perquè distreu d'allò prioritari que és el referèndum, perquè transmet un estil que no té res a veure amb els esforços diplomàtics del Govern català, i perquè –de retruc– mostra que ERC fa l'exercici impossible de ser alhora un partit d'ordre i un partit que es manifesta amb aquells que titllen el conseller Jordi Jané de botifler".

Per a l'escriptor "Sempre anem a petar al mateix punt. Junts pel Sí necessita la CUP, però la CUP no respon a cap altra lògica que no sigui la seva, que és reforçar-se com a organització amb la mobilització al carrer i els discursos de xoc frontal. Aquest és el seu terreny i en això hi té la mà trencada. Ni fer el referèndum ni ampliar la majoria social per guanyar-lo són prioritats dels cupaires, que menyspreen el valor històric que té que les classes mitjanes moderades hagin abraçat l'objectiu d'una Catalunya independent, un país que –per cert– la majoria que es manifesta cada Diada vol que s'assembli a Dinamarca, no pas a Cuba."

I conclou aquest "Si el Govern de Junts pel Sí permet que els cupaires marquin els ritmes i els estils, una meta que és complicada esdevindrà absolutament irrealitzable. No n'hi ha prou de repetir que les coses es faran bé, cal posar fi a certes actituds autodestructives. Algú em pot replicar que els vots van donar la clau del procés a una minoria dogmàtica, i que no hi ha altra opció que conviure-hi. La "cadena de confiances" que va demanar Puigdemont partia de la convicció –suposo– que els cupaires van esgotar el seu dret de veto quan van cobrar-se el cap de Mas. Aquest observador és menys optimista que el president: el veritable processisme, el que posa més bastons a les rodes, és el dels que juguen cada dia a assaltar el palau d'Hivern".