En un article a l'Ara Xavier Bosch afirma "De la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya se'n podria fer una pel·lícula. De la manera com el 17 de novembre del 1974, aprofitant el 75è aniversari del Barça a Montserrat, es va muntar una reunió clandestina impulsada pel Miquel Sellarès i Miquel Esquirol mereix que se sàpiga tot".
I afegeix al respecte "Joan Granados, Jaume Rosell, Jaume Terribas o Jacint Borràs, per citar només alguns testimonis, encara són a temps de narrar aquelles hores decisives. De la liquidació de CDC, en canvi, potser no hi hauria tants testimonis que en volguessin parlar. Aquest llargmetratge tindria menys èpica, menys aventura i una trama més negra".
A Bosch "el preocupa, i em sap greu, és l'embolic que s'han fet -i el xou continua- per la refundació del partit que havia de ser "la nova Convergència". Artur Mas, quan va fer el pas al costat cedint a un xantatge llastimós, va dir que se n'anava a dedicar-se a la creació del nou partit. L'encàrrec no era fàcil, però vaig creure que se'n sortiria. Més ben dit, mai no hauria pensat que s'enredaria tant per una qüestió com el nom. Li van tombar les tres propostes inicials, després no va sortir la desitjada i van anar a raure a un Partit Demòcrata Català que trepitjava l'ull de poll d'un dels seus, l'Antoni Castellà. Després es van plantejar comprar-li el nom Democràcia Catalana a Laporta. En acabat, s'han tret del barret un nom sense adonar-se que els germans Maragall ja l'havien inscrit abans".
I conclou "És evident que Fernández Díaz, el ministre manefla, els posa bastons a les rodes, però hi ha vegades que ens ofeguem en un got d'aigua. I el més greu: l'enrenou és tan sols pel nom. Tremolo per quan hagin de decidir què fan. Catalunya, dins o fora, necessita una dreta decent, amb cara i ulls".