En un article al diari Ara el sociòleg, Salvador Cardús, assegura que "L'independentisme viu en un estat permanent d'hipocondria" i es pregunta al respecte "Anem bé? Vols dir que ens en sortirem?".
Així, per Cardús "En política, tot isme sol fer referència a un moviment, doctrina o sistema que, pels que s'hi senten compromesos, expressa l'aspiració a un horitzó de plenitud. I sovint la seva defensa deriva en un sentiment de mancança que porta a estats d'ansietat i a tota mena de malalties psicosomàtiques, poc o molt greus" i afegeix que "És per això que, sense voler-me atorgar el títol de psiquiatre nacional, però per ajudar a fer minvar l'ansietat, i en aplicació d'una mena d'independentisme zen, ofereixo la meva diagnosi i teràpia":
1) "No és raonable dubtar de la determinació del Govern a l'hora de complir el seu compromís de portar-nos a la independència" i "L'independentisme parlamentari té raons que la raó independentista no comprèn... Deixem fer".
2) "Des del 27-S la societat civil sobiranista, principalment l'ANC i Òmnium, ha entrat en una nova etapa i ha de redefinir el seu paper".
3) "Estem massa pendents d'Espanya i això fa perdre la capacitat d'iniciativa del país per establir els seus propis desafiaments".
4) "No hem de repetir el conte de la lletera, discutint què en farem de la sobirania abans de tenir-la. Confiem plenament que el país, quan arribi el moment, sabrà decidir democràticament i en llibertat què en vol fer".
I acaba "és cert que la fragmentació dels lideratges polítics, populars i intel·lectuals, i la diversitat de discursos, produeix desconcert. N'hi ha per a tots els gustos, cosa pròpia d'una societat diversa com la nostra. Però ens falta capacitat per discernir entre els oportunistes, els mitges tintes i els caps calents. La voluntat d'independència ha de ser, també, un lluita per la qualitat d'aquesta aspiració".