totalitari i goebbelsià dels mitjans audiovisuals de la Generalitat. I el dia 14 de març, parlant sobre la catalanofòbia que Josep Maria Àlvarez confessà haver percebut durant la seva elecció com a secretari general de la UGT espanyola, José Domingo va dir que també hi havia hispanofòbia. I posà com a exemple d'hispanòfob l'historiador, periodista i polític Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949). Quan li vaig replicar que una tal acusació o es demostra amb proves o es retira, anuncià que aportaria les proves".

Així, Culla es dedica a analitzar les "suposades proves" que presenta el senyor DOmingo per sustentar les seves teories "un article de 10 pàgines publicat a la revista Aportes (núm. 84, 1/2014, pàgs. 183 a 192), titulat El discurso de la hispanofobia: racismo y xenofobia en el nacionalismo catalán i signat per un tal Francisco Martínez Hoyos" del que ens diu el següent:

"En primer lloc, no conté cap cita primària de Rovira i Virgili. Tot just dues referències indirectes a l'autor tarragoní, de les quals no es pot deduir en absolut cap contingut hispanòfob. Per contra, el text de Martínez Hoyos sí que fa algun descobriment sensacional; per exemple, quan exemplifica la "concepción racista " del catalanisme en autors com "Domingo Martí i Julià, Bonaventura Riera, Joan Bardina o Domènec Martí i Julià". Realment, creure que "Domingo" i "Domènec" Martí i Julià eren dos individus diferents demostra un coneixement insuperable de la història de Catalunya. Igual com parlar de "Torras i Bagés". Al pobre bisbe ni tenir dedicada una estació de metro no li ha servit perquè li escriguin bé el nom..."

I afegeix que "Més en general, l'article que examino se sustenta sobre una trampa grollera. D'una banda, l'autor mateix admet (citant un historiador seriós, Joan-Lluís Marfany) que "el racisme impregna tots els nacionalismes de finals del XIX". Però, dit això, espigola unes quantes frases d'autors actius des de finals del Vuit-cents fins al 1936 (Almirall, Casas-Carbó, el doctor Robert, Pompeu Gener, Josep A. Vandellós, etcètera), amb les seves conegudes referències a la "raça catalana", al "murcianisme", a la "decadència demogràfica del país", a l'eugenèsia... i, completament descontextualitzades, les llegeix amb òptica del segle XXI. Amb aquestes peces, més aquella suadíssima i rectificadíssima frase de Jordi Pujol -del 1957!- sobre "l'home andalús", n'hi ha més que suficient per desqualificar " la idea de Cataluña como tierra de acogida ", parlar de " los fanáticos de la identidad " i associar el nacionalisme català amb Le Pen"

I afirma Culla a mode de conclusió que "

Una anàlisi honesta hauria exigit posar de costat les expressions "racistes" o "xenòfobes" d'autors catalans amb les dels seus coetanis d'altres latituds. Sense anar més lluny, amb les dels regeneracionistes espanyols i els membres de la Generació del 98. ¿Era racista Joaquín Costa quan deia que "África empieza en los Pirineos "? ¿Era xenòfob Unamuno quan adreçava als europeus el despectiu " ¡Que inventen ellos! "? ¿Ho era Antonio Machado quan -en un poema dedicat a Unamuno, precisament- al·ludia al "alma desalmada de su raza "? ¿Va ser racista la dictadura de Primo de Rivera, que, el 1928, convertí solemnement el 12 d'octubre en Día de la Raza?"