Barcelona · El catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix, ha defensat la importància de les consultes populars per a la independència de Catalunya del proper 13 de desembre "des d'un punt de vista intel·lectual i també en l'àmbit polític", a un article publicat al diari Avui. El professor ha admès que, històricament, "un cop superada la guerra, la postguerra i la interpretació equivocada que ens oferiren els historiadors" sobre l'evolució del nacionalisme català, Catalunya "és un país real", i tots entenem "d'on ve i cap on va, què va fer i què necessita fer". "Tots sabem que sense llibertat -ha dit Boix- la seva fortalesa i la seva continuïtat moriran".

L'emèrit professor de ciència política a Princeton ha atorgat total importància a la jornada del 13D i ha afirmat que "des de fa cent cinquanta anys, l'obsessió de Catalunya ha estat sempre la d'encaixar, la d'encaixar-se, dins d'Espanya: constitucionalment, estatutàriament, federalment o li diguin com vulguin. Ara, però, aquesta dèria i aquest neguit polític, tan esgotadors estan a punt de morir -afortunadament-". Boix ha volgut fer un repàs a la història de la Catalunya més recent i ha justificat de manera retrospectiva el seu caràcter de país: "A diferència dels nacionalismes de matriu ètnica o racial, el catalanisme sempre ha estat un patriotisme reflexiu. El país sempre ha volgut explorar-se a si mateix, justificar la seva existència, oferir un mínim de raons per atraure tothom, de dins i de fora, a construir un projecte cívic". "D'on ens ve aquesta voluntat de ser un país real?".

"No fa gaire vaig trobar la resposta -ha indicat l'autor de l'article- al darrer llibre de Francesc Canosa, República TV. La Catalunya de la primera televisió. [...] el llibre reprodueix el ritme dinàmic i apressat propi de les pel·lícules del primer cinema, l'emergència de la ràdio i l'intent d'establir una televisió pròpia a Catalunya abans de la Guerra Civil. [...] A Catalunya [a principis del segle XX] hi ha una continuïtat soterrada entre el ritme del foxtrot, els cels postatramuntanats de Dalí, l'humor punxegut d'El Be Negre, els balcons de ferro colat i retorçat de l'Eixample i el transistor que algun antropòleg hauria d'examinar amb cura algun dia. [...] Aquell moment de creació un poc delirant es va ensorrar amb la doble derrota de la Guerra Civil. [...] Amb la guerra i amb la postguerra el país es va fer invisible [...] El rol de les elits econòmiques del país, de la mentalitat col·lectiva dels catalans, de les seves tradicions culturals desaparegueren del mapa intel·lectual [...] i en ple franquisme, devia tocar fer una història d'oposició i de combat."

L'autor de l'article explica com el resultat d'aquestes agressions al poble català van generar com a resultat "una història irrellevant, inservible per entendre per què Catalunya formà part de l'Europa industrial, moderna -i per què bona part de l'Estat espanyol (i tota l'Europa perifèrica) quedà, en canvi, fora de joc de la transició industrial al segle XIX". Boix explica que el catalanisme, a causa de la seva història, es va convertir "en una forma de progressisme en què es podien emmirallar els liberals espanyols (i els seus succedanis) dels anys setanta amb total tranquil·litat" i ha admès que la creació d'aquella primera ràdio en català i la quasi cristal·lització d'aquella primera televisió catalana (en referència a República TV) va ser perquè "hi hagué mitja dotzena o una dotzena de persones, enginyers, professionals, periodistes, amb voluntat de fer coses, perquè la societat que engegà la ràdio comptava al cap de pocs mesos amb mil socis que pagaven un duro mensual per sostenir-la, i perquè, en general, el país tenia una llarga tradició de tècnics, d'artesans, de centres de formació i tecnologia que feien possible aquest brunzir d'idees noves". "Tots entenem (un cop superada la guerra i la postguerra [...] per què el país és un país real, d'on ve i cap on va -ha finalitzat Boix-. Endavant, doncs. Endavant, 13-D".