La periodista Pilar Antillach es pregunta en un article al diari Avui, per què tant d'enrenou sobre on s'han de fer i en quin idioma els debats electorals i en canvi ningú es qüestiona el disbarat de sistema que els partits utilitzen per repartir-se el temps dedicats a la campanya electoral als informatius. Un sistema que segons sembla i en contra del que hom acostuma a pensar no bé determinat per llei sinó pels mateixos partits :"És en la quota on rau la clau de tot el problema. Durant els períodes electorals ( la resta de l'any també, però és menys descarat) per sobre del criteri periodístic o informatiu n'hi un que és diu quota (res a veure amb pluralitat). La quota és el temps (minuts) i l'espai (telenotícies) que els partits polítics es reparteixen per sortir als informatius. En el cas de la televisió i la ràdio tots sabem que el temps condiciona els continguts, per tan s'ho autoreparteixen tot. Ho escriuen en un paper i, uns dies abans que comenci la campanya, ho envien als caps d'informatius amb el títol de Blocs electorals i l'argument que s'ha de complir per imperatiu legal. Doncs no és cert. No hi ha cap llei en aquest país, ni en cap democràcia (a Guinea Equatorial o al Congo no m'he entretingut a esbrinar-ho) que ordeni com han de ser els informatius en els períodes electorals"
La periodista també posa en dubte la JEC i com aquesta sempre falla a favor dels partits que reclamen més atenció als mitjans i com això comporta situacions en la que mitjans han de treure informació d'on no n' hi ha: "Com tampoc té equivalent a Europa la Junta Electoral Central (JEC), el tribunal on els partits recorren quan volen més quota. I la JEC sempre els en dóna més. Tanta els n'ha donat, darrerament, que la -mai més ben dit- omnipresent quota s'ha acabat convertint en una mena de droga de la qual els polítics no poden prescindir. La quota els resta imaginació, però el dóna seguretat. No s'han de preocupar de guanyar-se un espai en els mitjans. Facin el que facin, encara que no facin res (en tenim exemples), saben que els seus minuts diaris de pantalla no els els treu ningú. El resultat acostuma a fregar l'absurd i ja és famós entre els periodistes el míting que no va existir (es va suspendre per la pluja) però que en un telenotícies va ocupar gairebé tres minuts. Perquè es facin una idea del que suposen tres minuts en un telenotícies: és el mateix temps que feia un dels vídeos de la mort del papa Joan Pau II". Antillach planteja finalment si realment la gent està interessada a veure campanya darrera campanya els candidats deambulant per places i mercats repetint una vegada i un altre unes promeses electorals que ningú s'acaba de creure o seria millor que el temps es racionalitzés segons l'interès de l'acte en si.:" I així seguim, instal•lats en el disbarat de dedicar deu minuts d'un informatiu a veure els candidats passejant pels mateixos mercats (un clàssic de totes les campanyes), acariciant vedells (aquest és novetat), repetint per enèsima vegada un programa que saben que no compliran o, senzillament, demanant el vot als militants que omplen el recinte (un altre clàssic... de l'absurd). Deu minuts que, en el mateix informatiu, deixen en quaranta segons la informació d'un medicament contra el càncer. No cal ser periodista per saber què interessa més...Sempre la mateixa retòrica altisonant quan es parla de servei públic, de democràcia... I sempre la mateixa manca de generositat a l'hora d'aplicar-la".
