Després d’alguns mesos de silenci, l’exconseller de Governació, Joan Carretero, s’ha mostrat molt crític amb l’aposta d’ERC de reeditar el govern tripartit i també amb la seva estratègia de “soci complaent” per superar el PSC. I ho ha fet a través de dos articles publicats a l’Avui, titulats ‘ERC, de planeta a satèl·lit (I i II)’, en els quals afirma que després de “l’expulsió humiliant dels consellers d’ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas”, la direcció d’ERC va optar per pactar amb el PSC per “pur instint de supervivència”, en una estratègia determinada “ja abans de les eleccions”.
Carretero subratlla que “ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d’ERC) i per molta diferència”. Però, “el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l’actuació com “un sol govern”, amb “un lideratge sòlid” i “un president que mani””.
També acusa al PSC d’introduir, en plena campanya electoral, “la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l’Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el “debat identitari” [...] per centrar-se en les qüestions “socials” (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials)”.
Carretero explica que va poder comprovar, quan formava part del govern, “com l’aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l’Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris”.
En la segona part de l’article, critica a Carod-Rovira i a Joan Puigcercós. D’en Carod-Rovira afirma que “ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el “patriotisme social”, la “pluja fina”, el catalanisme dels dies feiners i el caràcter “inclusiu” del pacte, com si només el 26% d’electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d’un acord”, però afirma que “almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d’altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental”. En Puigcercós “per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d’esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços!”.
L’exconseller creu que ERC renuncia a tenir un perfil polític propi, cosa que fa de “forma exagerada, grotesca, inversemblant”; “fixem-nos en el seguit d’episodis que s’han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l’ensenyament”, etc. També adverteix que “la direcció d’ERC manté que l’estratègia del partit l’ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l’esquerra catalana, per “nacionalitzar-la”. I que “creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d’un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l’èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis”.
Segons Carretero, “la direcció d’ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l’òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora”. Una estratègia que “ignora l’eix nacional de la política catalana, i el redueix a l’eix dreta-esquerra”. Segons Carretero, aquesta estratègia seguida per ERC “ha sumit en la perplexitat bona part de l’independentisme català exultant l’any 2003”. Carretero assegura que “la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU”, ja que considera que la “seva pràctica política ha estat sempre la d’un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder”. L’exconseller finalitza l’article fent una proclama a favor de la unió de l’independentisme: “Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l’independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l’univers polític català”.
