L'historiador Joan B. Culla examina, en un article a El País, les conferències que han pronunciat amb pocs dies de diferència els dos principals dirigents de la federació de Convergència i Unió amb la intenció de "marcar directrius polítiques a mig o llarg termini".
La conferència de Josep Antoni Duran Lleida, que es va celebrar el passat dia 6 en el Cercle Financer de La Caixa, "sense mancar d'elements estratègics, va prestar més atenció als factors tàctics". Joan B. Culla explica que el líder d'Unió Democràtica "va construir un discurs obertament, rotundament neorroquista: va realitzar l'apologia de la centralitat, de l'estabilitat, del pacte... i de la transició espanyola, va rebutjar les actituds rupturistes".
Pel que fa a la conferència d'Artur Mas, pronunciada el dimarts dia 20, explica que "ha estat més teòrica, més estratègica, pròpia de qui té encara tres anys de marge abans de confrontar les seves idees amb els vots." Culla explica que "enfront de l'equívoca pretensió, publicitada durant setmanes, de "refundar" el catalanisme, el mateix líder convergent va matisar que es tractava de repensar-lo, d'actualitzar-lo, de posar-lo al dia, de treure'l del seu actual "perplexitat"".
Segons Culla, el discurs de Mas d'aquesta setmana ha suposat "un brillant exercici de neopujolisme". De manera que les preocupacions que Artur Mas va expressar "són algunes de les grans dèries de Pujol des de fa mig segle". Per altra banda, "la suposada radicalització nacionalista de Mas va quedar circumscrita a un "dret a decidir de la societat catalana" que s'exerciria de forma gradual i en porcions".
Culla conclou l'article afirmant que estem, doncs, "allà on estàvem en temps de Jordi Pujol i Miquel Roca, potser fins i tot en els dies de Prat de la Riba i Cambó: Mas abandera el Catalunya endins, i Duran el Catalunya enfora. És el sino estructural d'un nacionalisme que, malgrat totes les mutacions, segueix ancorat en el seu congènit vol i dol".
