Barcelona · El notari Juan-José López Burniol recorda, a un article a l'Avui, que Winston Churchill deia que per fer política tan sols són necessàries dues coses: primera, saber història, i, segona, ser prudent. López Burniol creu que val la pena recordar aquest consell ara, "quan s'acosten dies en què es tornaran a plantejar amb tota la seva força els vells problemes".

Segons el notari, no n'hi ha prou amb saber la història pròpia, sinó que "també s'ha de conèixer -i prendre en consideració- la història de l'altre". Per això, recorda en aquest article Manuel Azaña, que va ser "el principal protagonista en proclamar-se la II República, primer com a ministre de la Guerra i més tard com a president del govern, per acabar com el cap de l'Estat que presencià la seva derrota". En certa mesura, "la II República és Azaña".

No és estrany, per tant, "que protagonitzés un dels seus episodis més transcendents: l'atorgament d'autonomia política a Catalunya". Amb el benentès que "la posició d'Azaña enfront del problema catalán és complexa". Tant que, segons l'autor, s'hi poden distingir dos temps: un primer "en què va assolir uns nivells de comprensió, visió llarga i resolució coratjosa molt per sobre del que és habitual en els polítics espanyols"; i un segon en què "el desencís -justificat o no- i la frustració -justa o exagerada- van desencadenar una crítica tan amarga com descarnada". En el seu primer temps, "el problema català és per a Azaña un problema polític i, per tant, resoluble".

Segons López Burniol, "l'esclat de la guerra civil va arrasar l'intent de construir un Estat fonamentat en la raó política defensada per Azaña". Tant és així que creu que es pot parlar d'un segon temps, "ben diferent, en la relació d'Azaña amb Catalunya". Segons el notari, "amb la guerra se n'hi va anar de les mans la República i, amb ella, l'Estatut com a fórmula de concòrdia basada en la lleialtat recíproca fins al punt que va veure en perill greu de disgregació la que ell anomenava la patria eterna, és a dir, Espanya".