Barcelona ·
El sociòleg Salvador Cardús ha arribat a aquesta conclusió a l'article "El camí no era l'Estatut" publicat a l'Avui. Per l'autor, "només si fem un gran pas endavant d'aprofundiment democràtic podrem assumir la responsabilitat del nostre futur amb les màximes garanties. ¿No és això el que ens faria immediatament més sobirans?", reflexiona Cardús. "I tanmateix -explica- resulta que és el nostre propi sistema", que qualifica "d'autodestructiu", "el principal entrebanc per a qualsevol progrés". El sociòleg fa una dura critica als partits, afirmant que "han deixat de ser l'instrument per construir el futur i ens tenen atrapats en el present, si no ens fan recular cap al passat". "Ara ho veig més clar que mai: en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana", conclou l'autor.
Cardús comença l'article explicant que, parlant amb un grup de persones, van "acabar discutint sobre si els partits actuals eren capaços de dur a terme la reforma del sistema electoral que hauria de permetre l'emergència de bons lideratges i, en general, l'arribada de millors professionals a la política", és a dir, si eren capaços de crear un sistema amb "llistes obertes" i "polítics realment vinculats al territori", entre d'altres. Un sistema que, per Cardús, és "tot al contrari del model actual, que afavoreix la docilitat dels mediocres que neixen, creixen i es perpetuen als partits, i que expulsa els millors fora de la política".
"Just l'endemà -explica l'autor- poso la ràdio del cotxe i sento que al programa del Graset pregunten a Joan Ridao [...] sobre si al seu partit hi haurà primàries per elegir el candidat a president. I Ridao respon, gairebé literalment, això: 's del gènere tonto voler primàries', i deixa clar que cap partit no en vol i que ells -que no són "tontos"- miraran d'estalviar-s'ho". Aquestes declaracions deixen clar, a parer de Cardús, que "els canvis que urgeixen al nostre país no vindran dels mateixos partits", ja que no tenen, ni tan sols "aquell que el 2003 va fer un gran salt electoral amb la promesa d'una nova radicalitat democràtica", "el coratge de liderar el tipus de canvis que els obligaria a posar a prova el seu model de direcció, promoció i control intern".
Per l'autor, les declaracions de Ridao són la constatació que "els partits no faran res per canviar" les "regles de joc actuals", que no permetran mai la possiblitat que pugui aparèixer "cap Barack Obama a la catalana, per dir-ho amb una exageració". Així, el sociòleg es dirigeix a CDC, on creuen que "mig copiant les tècniques electorals avançades de l'equip d'Obama, deslligant-les de la mateixa fabricació del lideratge, n'hi ha prou per guanyar eleccions", amb "militants de sempre ara reconvertits en voluntaris, aportacions econòmiques populars sense renunciar a les subvencions públiques ni garantir la transparència de la despesa, ús d'internet i YouTube amb el sectarisme habitual...". Aquesta actitud de Convergència porta a pensar a Cardús que el partit "encara no ha escarmentat sobre què passa quan s'usen instruments de campanya d'un sistema veritablement obert i ple de riscos en un altre model electoral, tancat i fora del mercat". "Els costa d'entendre -conclou- que determinades estratègies de mercadotècnia electoral només són bones quan hi ha mercat polític de veritat".
L'autor travessa l'Atlàntic per parlar de les eleccions nord-americanes que, al seu parer, "han mostrat que, quan la competència és franca, la victòria és acceptada per l'oponent amb una elegància aquí inimaginable". Cardús ho exemplifica amb la possible entrada al govern d'Obama de Hillary Clinton "la seva principal rival al partit". Per Cardús, aquest fet es produeix "precisament perquè Hillary va acceptar lleialment la seva derrota". L'autor torna a Catalunya i afirma que "en un sistema polític com el nord-americà, la constant erosió entre CDC i UDC seria absolutament inimaginable, perquè les urnes haurien posat tothom al seu lloc. I el lamentable espectacle pel lideratge d'ERC entre Puigcercós i Carod-Rovira hauria acabat amb la carrera política de tots dos", diu Cardús de forma taxativa.
"Aquí, en canvi, es desafia l'adversari dient que no hi ha intenció de 'llançar la tovallola'. Exactament: aquí no hi ha primàries sinó combats de boxa, sempre amb possibilitat de revenja", conclou l'autor. Però no només ERC i CDC reben les crítiques de Cardús, també PSC i PP. Del partit de Montilla recorda "com van fer saltar el mateix president Maragall" i dels populars en remarca "la imposició del lideratge de la Sánchez-Camacho al PP". Aquest anàlisi porta a Cardús a concloure que "el nostre és un sistema autodestructiu. Però els partits pensen que canviar les regles, com diu Ridao, seria 'del gènere tonto'".
"La meva opinió és que Catalunya mai no podrà encarar el seu futur sense la base d'un sistema democràtic molt més sòlid que l'actual. Aquest és el blindatge que necessitem", diu Cardús. "Si és cert que ja no som gaire millors -tampoc gaire pitjors- que la resta d'Espanya, si ja no som més cultes, ni més rics ni més cosmopolites, l'únic instrument d'emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics". Però és precisament "el nostre propi sistema el principal entrebanc per a qualsevol progrés". I això porta a la conclusió final del sociòleg: "en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana. I, ai las, això només depenia de nosaltres".
