Així,  per a Álvaro "Aquella CUP de tres diputats liderats per David Fernández va ser una estranya excepció i va operar amb un sentit de la responsabilitat que no es corresponia amb la dinàmica habitual d'una organització pensada per a l'agitació" i que " L'error de Junts pel Sí és haver pensat que després de la retirada de Mas podrien generar una col·laboració eficaç amb els anticapitalistes. És un error que està convertint la política parlamentària en un psicodrama que desgasta les institucions, els partits sobiranistes i la idea de la independència".

Per això pensa aquest que "La distància entre la complexitat de l'objectiu proclamat i una quotidianitat llastrada per la tàctica i la batussa entre socis és de difícil digestió. Els cupaires no deixen passar cap oportunitat de descol·locar els sobiranistes majoritaris, la qual cosa incrementa –de retruc- les desconfiances entre convergents i republicans".

A tot això afegeix Álvaro que " la feblesa de fons de l'independentisme en aquest moment no prové només de la complicada correlació de forces que va deixar-nos el 27-S. Hi ha una fragilitat que no depèn dels partits. Si sortim del Parlament, descobrim que en la base del moviment sobiranista -al carrer i en les organitzacions cíviques- actuen amb molta força unes premisses determinades. Aquestes constitueixen l'emmarcament pre-polític d'un projecte polític que, en la mesura que ha de concretar, corre el risc de perdre transversalitat".

Es pregunta, doncs, davant de tanta dificultat Álvaro si "ha estat gaire intel·ligent barrejar els temps de la secessió democràtica amb els temps d'un procés constituent, com si sobressin les energies per fer alhora un torcebraç sense precedents als poders de l'Estat i la formulació al detall del que ha de ser una República. L'explicació oficial és que un procés constituent servirà per eixamplar la base dels partidaris de la independència. La paradoxa és que els sectors polítics que l'independentisme vol seduir amb això –el món de Colau, d'ICV i de Podem, sobretot- han fet saber repetidament que el procés constituent no ha d'acabar forçosament amb un Estat independent".

Posa de manifest llavors Álvaro sobre aquest procés els dos elements que susciten més discrepàncies: l'exèrcit i la llengua i en relació a aquest fet sosté "Es tracta de dos debats tabú que generen un nivell de discòrdia altíssima entre els partidaris de la secessió. Aquests tabús constituents defineixen –sense voler- la concepció de moltes coses, començant per la idea que ens hem fet de la nació i d'uns suposats valors col·lectius" i afegeix al respecte que " Més enllà de les raons d'uns i altres, no deixa de ser inquietant que l'abordatge públic d'aquest assumpte tan sensible es faci en uns termes que semblaven superats".

I acaba "Mentre Junts pel Sí i la CUP es barallen, tot això va fent xup-xup".