sobretot del PSOE andalús) és una coalició amb Podem en què aquest partit oblida la promesa de referèndum a canvi d'un gir econòmic a l'esquerra, amb més despesa, més impostos i més regulació laboral".

La segona opció del PSOE "és liderar una coalició d'esquerres i partits sobiranistes" que comportaria per al PSOE " recuperar la iniciativa política i un programa socialdemòcrata, aquesta solució donaria pas a acceptar, si més no de paraula, el concepte plurinacional d'Espanya". Tot i que el professor reconeix que "aquesta segona opció de govern té una probabilitat encara més baixa que la primera".

I una tercera "és un gran pacte PP-PSOE —en què Ciutadans faria, com gairebé en totes les altres combinacions parlamentàries, de convidat de pedra—. El pacte confirmaria la transformació del PSOE d'alternativa política a apèndix de la dreta i acabaria per destruir-lo fora d'Andalusia i Extremadura en benefici de Podem. I, per tant, només podem imaginar aquesta gran coalició com a resposta d'emergència nacional davant d'un repte català real (i no fictici, que és el que hem tingut fins ara)".

I conclou "Si hi ha eleccions catalanes al març, Espanya en farà al juny: els partits espanyols no tindran cap necessitat imperativa de negociar un acord estable. Ara bé, si hi ha acord de govern a Catalunya, els partits estatals estaran molt més a prop de formar un gran tripartit PP-C's-PSOE (amb la secció socialista andalusa en situació hegemònica al PSOE). I afegeix "La qüestió central, que l'empat diguem-ne màgic d'aquest darrer cap de setmana no ha resolt, és saber què faran els partits sobiranistes catalans i com respondran a la contraresposta espanyola".