Cardús creu que "L'extensíssima història dels debats i les reflexions sobre els Països Catalans ha de ser vista fonamentalment com la història dels combats retòrics i polítics -fins ara, perduts- per posar nom a una realitat que es resisteix a ser domesticada i fer-la fer digna" i opina que "són negats amb la mateixa tossuderia que existeixen". I recorda fets indiscutibles com la llengua compartida, la realitat física territorial, la realitat institucional, el mercat cultural comú de llibres i revistes, el patrimoni cultural comú... 

Afirma que "el problema no és el de l'existència fàctica dels Països Catalans, sinó l'enorme dificultat de convertir-los en una realitat política, és a dir, en un sistema territorial governable", començant pel mateix nom. I afegeix que "Ara bé, que no en tinguem el control polític no vol dir que els Països Catalans no ens siguin molt presents , fins i tot quan els hem de viure sense poder dir-ne el nom. O havent-ho de fer amb eufemismes per no violentar altres realltats polítiques".

Reconeix que des de Catalunya s'ha mostrat una prudència que pot semblar covarda respecte dels Països Catalans i ho atribueix "a la feblesa política de l'autonomia en què havia de sobreviure", però afegeix que això no vol dir que l'independentisme l'ignori. "Jo no tinc cap dubte que si Catalunya arriba a la independència [...] això serà bo per transferir poder a aquesta realitat imponent dels Països Catalans, fins ara de tan mal anomenar".

I conclou que "no tenir un nom reconegut és l'expressió d'una impotència política perfectament comprensible en el marc d'un Estat espanyol que fa tot el possible per impedir-ho. El problema fonamental dels Països Catalans, doncs, és de reconeixement i no d'existència" i opina que "com més poder tinguem cadascun dels territoris que ens constitueixen, més capacitat tindran els Països Catalans per ser reconeguts".