El sociòleg Salvador Cardús ha explicat que l'estructura de poder esmentada ha de ser "tan sòlida com la de la resta de cultures amb les quals ha de competir en el mercat", amb la qual cosa aquesta ha de ser un estat: "Tota la resta són bones intencions".
Salvador Cardús ha volgut puntualitzar un comentari que el president de la Generalitat, Artur Mas, va fer durant una conferència a l'Ateneu Barcelonès, en la qual hi afirmava que la internacionalització de la cultura catalana es podia fer sense tenir Estat. "Haig de demostrar el meu profund desacord" ha sentenciat l'autor de l'article Un Estat per a la cutlura, el qual ha indicat a Mas que "això no va així": "No tan sols ens cal un Estat per tenir un eix ferroviari de mercaderies connectat a Europa, per trencar les barreres de l'actual aïllament energètic i per assolir la suficiència financera, sinó també per internacionalitzar la nostra cultura".
A l'article, Cardús ha dit que per començar cal entendre que la "cultura catalana" no és un aspecte cultural, sinó polític: "Des del punt de vista cultural, l'única pertinença que es pot adduir a un acte de creació és la vinculada a les influències d'una tradició literària, musical, plàstica..., tant si és per respectar-la com per si és per enfrontar-s'hi. El cas més clar de pertinença a una tradició cultural és el de l'ús d'una llengua".
Per altra banda, l'autor de l'article ha afirmat que "des del punt de vista polític, sí que té sentit voler qualificar una tradició o una nova expressió cultural, perquè es tracta d'una apropiació que es fa en nom d'un objectiu també polític: el d'identificar una comunitat, una nació", per la qual cosa la cultura catalana és allò que "pugui ser objecte d'una apropiació política posada al servei de la construcció de la comunitat nacional": "No es tracta, doncs, d'una pregunta sobre el contingut, [...] sinó que l'interrogant fa referència a la capacitat política -al poder- per projectar dins del propi país i a la resta del món una creació".
Salvador Cardús ha resumit la seva explicació: "Per tant, la relació entre cultura i política s'ha d'entendre com un intercanvi d'interès mutu. D'una banda, l'artista [...] veu universalitzada (internacionalitzada) la seva obra a canvi de prestar-se a una apropiació (expropiació) nacional. De l'altra, el polític ofereix la protecció de la marca nacional -subvencions, promoció, honors en forma de premis...- a canvi de poder utilitzar l'obra cultural per reforçar els mecanismes de pertinença interna entre els ciutadans i els mecanismes de reconeixement extern entre nacions."
Cardús ha conclòs que "si alguna cosa no és certa és que una cultura es pugui internacionalitzar sense una estructura de poder tan sòlida com la de la resta de cultures amb les quals ha de competir" i ha insistit en què aquestes estructures "són els estats" i que "tota la resta són bones intencions". "La bona notícia és que si la cultura que ara mateix es fa a Catalunya té tan bona capacitat d'expansió internacional malgrat no tenir Estat, és per la qualitat intrínseca dels creadors i les seves obres, per la intel·ligència de les petites indústries [...] per la increïble xarxa informal de catalanòfils que hi ha arreu del món i per la modesta però eficaç acció d'institucions com l'Institut Ramon Llull" ha afegit. I ha conclòs que la mala notícia és "la incapacitat política que tenim per fer-ne un instrument de progrés, cohesió i pertinença nacional, sobretot de portes endins".
