I a partir de la confrontació, la victòria dels uns sobre els altres o, si no hi ha victòria, el consens pactat, la síntesi entre interessos. Lluita de classes. El patriotisme no hi quadrava, i se n'havia decretat la desaparició. I com que es resistia a desaparèixer, se n'havia decretat la maldat −el patriotisme és el refugi dels canalles, la bandera serveix per amagar la cartera− i l'anacronisme. Però ara, amb noms diversos, sembla que el patriotisme reneix com a concepte. Si més no, el posen en circulació sectors de pensament variat, que poden anar de Trump fins a Podemos, dels partidaris del Brexit fins al castrisme cubà, des del catalanisme cívic fins a l'unionisme espanyol. Proclamar-se patriota torna a ser ben vist i, per tant, el patriotisme apareix com a legitimador de posicions polítiques diverses i fins i tot antagòniques"

I afegeix al respecte "Algú diria, i ha dit: en el fons, tots som patriotes. Potser de pàtries diferents, però tots som patriotes, i és el patriotisme el que ens mou i ens legitima. No hi ha patriotismes diferents, sinó pàtries diverses. No ho sé pas. El patriotisme pot ser un comú denominador de coses molt variades, però combina amb valors i amb actituds també ben diferents. I segons amb quins valors i amb quines actituds combini, el resultat pot ser un o el seu contrari. Com a catalanista, jo m'he sentit dir que el meu patriotisme és ben igual que el d'un senyor de Valladolid, només que la meva pàtria és Catalunya i la seva Espanya. Potser sí. O potser no. Es pot donar el cas que el senyor de Valladolid consideri que el seu deure patriòtic és dir-me a mi el que sóc, m'agradi a mi o no m'agradi. En canvi, jo no tinc gens d'interès a discutir-li al senyor de Valladolid allò que és, ni dir-li que no és el que es pensa que és. Prou feines tinc decidint què sóc jo. No és ben bé simètric, un patriotisme basat en el que creus que ets tu i un patriotisme destinat a imposar als altres el que han de ser, vulguin o no vulguin"



Parla Villatoro que de vegades sota  aquest patriorisme hi ha "un sentiment de superioritat, de supremacisme: allò que sóc jo és superior a allò que és l'altre, la meva llengua la parla més gent i per tant és més important, la meva pàtria és més perfecta, més real, més eterna. Hi ha també, de vegades, una voluntat d'aïllacionisme: ser patriota és refusar allò que ve de fora, proclamar la teva soledat en el món, convertir la diferència en una barrera. Però també reivindica aquell en el que "la diferència no genera jerarquia −però sí orgull− i on la màxima expressió d'amor a la pàtria és situar-la en el món, que sigui una veu en el concert de les veus del món, que es faci sentir, però que sàpiga escoltar."

I conclou que "No, no tots els patriotismes són iguals. Reivindicar el patriotisme com a valor republicà no és reivindicar totes les formes de patriotisme. Depèn amb què es combina. El meu m'agradaria que estigués sempre combinat amb la democràcia, amb el respecte als altres, amb la reivindicació del dret a ser diferent sense proclamar-se superior. El patriotisme que no és una manera de separar-se del món sinó de ser en el món. Existeix. Ha existit. Potser és el de Maquiavel. No és el de tothom que es proclama patriota"