El periodista Miquel Sellarès ha dit a un article que el sobiranisme ha de reflexionar en certs aspectes. Per la seva importància, reproduïm l'article de manera completa.



27S2014: som-hi, però…

La gran majoria dels sobiranistes del país han quedat un tant decepcionats i desencisats de la gestió del procés d'aquestes últimes setmanes. Hi ha hagut incompetència, prepotència, interessos inconfessables, partidisme, etc. I hem pagat un alt preu que podria haver fer perillar la il·lusió i sobretot els sentiments de la bona gent que vol la independència per a ser normals, visibles al món com una part de la nació catalana reconeguda com a Estat.

Caldrà que algun dia, passat el procés, estudiem amb seriositat i profunditat què ha passat fins al 15 de gener amb l'acord Mas-Junqueras. Ara, no toca. Ara sí toca felicitar-nos. I posar-nos tots a sumar, a CiU i a ERC, i a aqueles forces polítiques que amb més intel·ligència, negociació i diàleg mai no s'haurien d'haver descavalcat de l'acord: una part d'ICV-EUiA, la CUP i l'emergent MES.

També s'ha posat en perill la societat civil sobiranista: l'ANC, Òmnium i l'AMI. L'enfrontament de CiU i ERC va obrir fissures però gràcies al bon fer dels seus dirigents i a la bona gent de les bases, no hem pres mal.

És cert que la immensa majoria del sobiranisme hauria preferit que després del 9N s'haguessin convocat immediatament les nostres eleccions nacionals, transformant-les en plebiscitàries. Però ara, el president Mas s'ha compromès amb l'acord amb ERC a fer-les el 27 de setembre, una data amb molts perills. Però una data que també pot propiciar temps per a construir estructures d'Estat i ampliar el vot independentista amb 300-400 mil vots que necessitem.

El camí serà difícil, seran uns mesos complicats: un nou pressupost de comunitat autònoma, unes eleccions municipals, diversos afers de suposada corrupció de l'entorn de CiU principalment, la irrupció de noves forces polítiques no sobiranistes, la crisi econòmica i social... I més mesos perquè les clavegueres de l'Estat enforteixin la seva ofensiva i les seves estructures contra el sobiranisme, amb potents i inesgotables 'fons de rèptils', quan cada dia estan més informats de les nostres febleses i complexos.

El sobiranisme ha de fer una gran reflexió: quines fortaleses i debilitats tenim? Tenim sentit d'Estat? Sabem actuar com un Estat? Tenim els dirigents amb la força i determinació per afrontar en 6 mesos allò que no han fet en els darrers 2-3 anys?

La societat civil catalana, ANC, Òmnium i AMI, i prop de 3.000 entitats del país, s'han de posar encara més les piles, i algunes associacions tindran profundes renovacions a les seves juntes: caldrà escollir el millors, els més decidits, gent amb voluntat de servei i de sumar. Tot plegat, s'ha de fer amb voluntat de guanyar perquè, com ja he dit altres vegades, en la història hi ha moments en què s'obre una escletxa i ara, després del 300 anys, la tenim al davant. I hem d'aconseguir la llibertat d'una part de la nostra nació per mandat democràtic i d'una forma pacífica i cívica, com fa sempre el nostre poble.

El país cal que estructuri equips de treball plurals i professionals per preparar les estructures d'Estat, i tot allò que cal fer no s'ha de parlar massa: menys parlar-ne, i més convenciment i decisió. Cal prioritzar la hisenda pública, la seguretat social, la projecció exterior, les infraestructures crítiques... però no tot s'ha de fer amb pressupostos aprovats i funcionaris, ja que de vegades això és la coartada per no fer res o fer poc.

També cal valorar, per acabar, que durant aquests mesos hi haurà ferides entre els sobiranistes: la crisi econòmica, les eleccions municipals, la corrupció, etc., seran punts de tensió. Això obliga a que hi hagi un estat major de gent amb autoritat política i moral que actuï com a intermediària en el camp del sobiranisme per a trobar coincidència i complicitats i, si cal, que facin cirurgia dels elements tòxics que impedeixin el consens i el procés.