En un article al Punt Avui el periodista Miquel Sellarès reflexiona al voltant de l'escenari post 27-S i sobre el què cal fer ara per tal que el procés tiri endavant.
Catalunya no és del tot conscient de la gran batalla guanyada el 27-S. Doncs, hem estat capaços, sense tenir sentit d'estat, disposant només d'una sabata i una espardenya, de derrotar tot un Estat, amb les seves estructures i clavegueres. L'Estat, conscient que no podia fer el que hauria fet fa 30 anys, la intervenció militar, ha utilitzat tots els seus tentacles: els poderosos, l'aparell judicial, l'aparell d'informació policial, la intel·ligència, els mitjans de comunicació d'obediència i fidelitat espanyolista, i ha comprat tota mena de fidelitats i estructures deficitàries, cobrint despeses amb els fons de rèptils, i també creant associacions fantasmals amb gran generositat per tal d'ampliar l'àrea d'influència de l'unionisme. Però l'única operació que els ha sortit bé ha estat Ciutadans i ja veurem si no acabarà sent el seu taló d'Aquil·les. També hem guanyat l'enemic interior. Aquells que el seu negoci, el seu modus vivendi és l'Estat: les empreses de l'Ibex, els ministeris i els seus contractes, aquelles empreses anomenades "del BOE", i per desgràcia, també aquelles empreses catalanes –poques– que han estat pressionades pels poders fàctics i de l'Estat.
La manca de coincidència i complicitat entre les forces polítiques, el sectarisme i la prepotència d'alguns han fet que la victòria no hagi estat encara més rotunda i indiscutible. Però som a temps de passar comptes, i ho farem"
És tal la victòria contra l'enemic exterior i interior que cal felicitar els quasi 2 milions de ciutadans que el 9-N i el 27-S han dit prou i han començat a desconnectar d'Espanya, el seu imaginari i el seu projecte. És per això que no acabo d'entendre, encara que sigui mínim, un cert desencís en el món independentista. Només fa tres anys, els resultats del 27-S sols haurien estat el somni d'algun il·luminat. Ferms, doncs, i endavant, i que la societat civil no deixi d'estar al capdavant del moviment, i encara més important: que es mantingui la fermesa i la netedat de la bona gent, de la societat civil en marxa, que sense els condicionants de la classe política, és la punta de llança i la realitat del canvi que es produirà tard o d'hora en aquest país. I és que serem un estat normal, en el qual una part de la nació catalana assolirà la seva plena sobirania nacional.
Desconnectem o seguim fent el joc? Aquesta serà la gran pregunta en els propers dies"
Vol dir, doncs, que ho hem fet tot bé? Segur que no. La manca de coincidència i complicitat entre les forces polítiques, el sectarisme i la prepotència d'alguns han fet que la victòria no hagi estat encara més rotunda i indiscutible. Però som a temps de passar comptes, i ho farem. Ara el que cal és full de ruta, convenciment, il·lusió i fermesa.
A començament d'any vam perdre uns mesos preciosos remenant la perdiu, per interessos partidistes i personalismes. No hi podem tornar. S'ha de constituir el Parlament i elegir el nou president, i més o tan important, crear un govern de transició nacional que exerceixi com a tal els propers 18 mesos. No hi ha ningú imprescindible, tot i que caldria no perdre efectius, ni inventar-se el que ja està inventat, ni demanar a ningú que es faci l'harakiri, ni a persones ni a partits. El que sí cal fer és posar el país per davant, i això costa, repetim una vegada més, quan la immensa majoria de la nostra classe política i ciutadania no té sentit d'estat. Cal, doncs, un president, i que aquest sigui capaç de coordinar un govern diferent, que ha de ser, ara sí, dels millors, no dels possibles. I cal fer neteja i no deixar ni rastre de les rèmores del passat. I això obligarà a sacrificar persones i maneres de fer, amb el risc d'equivocar-nos, però és que cal eliminar fins i tot les petjades.
La ciutadania sobiranista ha respost any rere any i s'ha mobilitzat. Ara una gran part exigeix que sigui la classe política la que estigui a l'altura i se la jugui. Naturalment tindrà tot el seu suport, però no pot estar eternament anant a l'avantguarda, i a més té dret a exigir resultats, tot i els riscos que això pot comportar. Cal que no ens tornin a enredar utilitzant les eleccions estatals, despistant-nos de l'objectiu i del full de ruta. Podria entendre algú que hem començat la desconnexió si ara ens hem de dedicar a discutir sobre com volem Espanya? Desconnectem o seguim fent el joc? Aquesta serà la gran pregunta en els propers dies.