un altre aspecte que potser Muriel acceptaria millor: la seva condició d'indici, de mostra individual notòria —fixeu-vos que no dic exemple, ni model— d'una trajectòria col·lectiva sense la qual el procés independentista no tindria les característiques ni dimensions que té avui".

Culla també fa un repàs de la seva vida i ens explica que "els seus antecedents familiars, l'ingrés a la Universitat dels anys 1960 i la decisió d'estudiar Econòmiques la van conduir gairebé inexorablement a la militància clandestina en el PSUC; en el "Pe-esse-u" segons l'anomenaven els iniciats d'aquella fratria. El marxisme com a mètode d'anàlisi, l'afirmació nacional de Catalunya i l'activisme antifranquista: aquests eren els tres pilars d'un compromís que va seduir gran part de la joventut universitària durant els tres últims lustres de la dictadura".

Pel que fa a la vinculació de  la  Muriel al PSUC ens diu Culla que "no va ser un compromís fugaç ni circumstancial, abandonat tot just va despuntar la democràcia. Es va mantenir a les files del PSUC malgrat la crisi de 1981, va participar de la metamorfosi que donaria lloc a Iniciativa, va esdevenir després una militant crítica i, ja entrat el segle XXI, es va desvincular discretament de la formació ecosocialista per assumir responsabilitats de tipus cultural i cívic".

També destaca l'historiador que "Arran de la seva mort, algú ha dit que va ser la primera persona procedent del PSUC que va abraçar l'independentisme. Vés a saber. El que és segur —i, segons el meu parer, el més rellevant— és que no va ser ni de bon tros l'única. Abans o després que Muriel Casals, cada un amb la seva trajectòria i les seves motivacions, han estat milers, desenes de milers, fins i tot centenars de milers els antics militants, simpatitzants o votants no només del PSUC-ICV, sinó de l'esquerra en general (i molt singularment del PSC) que s'han posicionat sense embuts a favor de la independència de Catalunya" i respecte aquest fet ens explica Culla "El discurs unionista procura minimitzar aquest fenomen, o reduir-ne els casos més visibles a mer transfuguisme polític ansiós de prebendes, perquè pretén fixar la idea que l'aspiració a la sobirania és —només a Catalunya, esclar— intrínsecament dretana i reaccionària".

I acaba "Per cert: aquells que, com a exemple de la fractura social a Catalunya, fa anys que es queixen de l'agressivitat independentista a Internet i les xarxes socials, que facin un cop d'ull als comentaris, a certs webs espanyolistes, sobre la mort de Casals. Veureu quin rigor, quin respecte, quin esperit de concòrdia".