"En aquests comicis s'hi podran expressar tots els matisos ideològics del món, però s'hi decidirà una qüestió principalíssima: o les decisions de futur es prenen a Catalunya, o bé es condicionen al destí general de la política espanyola"
Barcelona ·
EL TEMA. Les eleccions previstes per al 27-S no seran plebiscitàries i no hi concorrerà una llista unitària a favor de la independència (ni una altra en sentit contrari). En aquests comicis s'hi podran expressar tots els matisos ideològics del món -més que mai en la nostra història recent-, però s'hi decidirà una qüestió principalíssima que ningú, ni tan sols els que hi són més reticents, podran deixar de banda: o les decisions de futur es prenen a Catalunya, o bé es condicionen al destí general de la política espanyola. No és una valoració maniquea, sinó realista: les llistesdependentistes, de Ciutadans al PSC, del PP a Podem, plantegen vies diferents per al futur del país, totes ben legítimes, però sempre supeditades a majories extracatalanes. En alguns casos, ho fan de forma ben curiosa, com quan UDC i ICV -ara de bracet- reclamen el dret a decidir dels catalans... si prèviament ho decideix el Parlament espanyol.
EN COMÚ. Als ulls de qualsevol elector és una qüestió prou rellevant per tenir garantit un gran protagonisme a la campanya, encara que tant el PP com Ciutadans i Pablo Iglesias, amb la fanfàrria mediàtica corresponent, intentin fer dels comicis una simple avantsala o un banc de proves per a les eleccions espanyoles. Per això és important que les llistes que defensen la independència ho esmentin de forma clara en el primer punt dels seus programes electorals. I, encara més, que aquest punt programàtic tingui un redactat comú, i que es presenti de forma solemne abans de l'inici de la campanya electoral. I si pogués ser -ja sé que ara no és una cosa fàcil-, que els caps de llista respectius es facin una foto que reflecteixi el compromís de defensar aquest punt comú per damunt de diferències i emprenyades. I, després, que gastin totes les seves energies a explicar, cadascú a la seva manera i amb el seu llenguatge, què significa tenir un estat, per què una nació no ha de delegar l'administració del seu futur, què s'hi juga cada ciutadà en tots i cadascun dels afers que li importen.
ESCARAMUSSA. M'agradaria que les entitats sobiranistes contribuïssin a aquest esforç comú afavorint la mobilització dels votants i donant un triple aval a CDC, ERC i la CUP. Que posessin lubricant en les aspres relacions entre Mas i Junqueras. Que parlessin de sobirania, drets socials, pensions i dèficit fiscal, com ho han fet fins al present. Sembla, però, que els pròxims dies l'ANC es dedicarà a decidir -prèvia consulta interna, amb una pregunta que per cert sembla digna d'Unió Democràtica- si accepta la proposta del president per constituir una llista transversal que substitueixi la de CDC. Això té un risc evident, i és que es reprodueixi dins l'ANC la lluita caïnita entre convergents i republicans. Per evitar això, la solució més pràctica (i sé que no és la més justa) és que ERC i la CUP es quedin al marge de la discussió, deixin fer a l'ANC el que cregui convenient i es dediquin a obtenir, cadascun amb les seves eines, els millors resultats possibles. Que la futura llista amb el president i l'ANC, si mai veu la llum, faci el mateix.
Doneu-li a CDC el que vol, si això és el que cal per obtenir la foto dels tres candidats independentistes colze a colze. En cas contrari, des d'ara i fins al 27-S no debatrem sobre la independència, sinó sobre per què la unitat no ha estat possible i sobre qui ha estat menys patriota. I guanyi qui guanyi aquesta escaramussa, perdrem la batalla.
