El nostre poble té necessitat de visualitzar-se, de donar fe de vida, de ser-hi, des de fa més de 30 anys. Som la nació amb més paciència del món, amb més capacitat d'entesa, de consens. Som el país del lliri blanc, de la mà estesa, de les tietes, i amb Espanya ho hem intentat tot. Els hem mostrat la millor cara, hem dissimulat la nostra nació, hem amagat la nostra llengua i la nostra cultura, hem sofert els seus imaginaris col·lectius, hem assimilat en part les seves costums. L'únic que no hem fet, encara, és deixar-nos reduir per passar a ser una reserva Sioux del noreste'. Algun dia, Espanya farà un monument a les generacions de la transició. Mai més l'Estat gaudirà d'uns catalans que després del franquisme van conformar-se amb l'almoina de l'Espanya de les autonomies, amb la gàbia dins la qual ens havien de domesticar.

Però el 2010 l'Estat ha tornat a equivocar-se, com ho va fer el 2006. Si en el seu moment s'hagués acceptat la prèdica i els continguts dels "tres tenors" -Manuela de Madre, Carod-Rovira i Artur Mas-, potser haguessin pogut seguir enredant a la nostra nació dins la gàbia autonòmica.

Ara, catalans i espanyols recordaran aquest 10 de juliol. No només pel milió i mig de persones que van sortir al carrer, sinó perquè a la Catalunya democràtica se li ha acabat la paciència i ja no creu possible continuar amb les bases i la constitució sortides de la transició.

El Tribunal Constitucional també serà recordat perquè haurà ajudat a treure la vena dels ulls de molts catalans atemorits, acomplexats amb Espanya. Haurà ajudat a entendre, ara ja sí, que el projecte espanyol unitari no només porta a la nostra nació al seu esquarterament i a la liquidació de la seva llengua i cultura, sinó també a la destrucció de les seves bases productives, econòmiques i financeres.

La gent ha sortit al carrer, emprenyada i amb una certa distància de la seva classe política i dirigent. I a partir d'ara cal exigir al govern, al Parlament, i a les nostres forces polítiques que no podem continuar com ara. s evident que ve un procés electoral,  i que aquest es farà en el marc de la crisi econòmica que tenim, però ens hi jugarem quelcom més: el nostre futur en tots els aspectes, i no només l'econòmic. Perquè una Catalunya espoliada, que paga el doble o el triple que un Lander alemany, no podrà situar-se amb avantatge a una Europa en la que cal que ens visualitzem tenint un Estat propi.

Caldria també que els grans referents institucionals del país fossin valents després d'haver desfilat davant del nostre poble. I dir a aquest 60% de la població que no té res a veure amb la transició i la constitució que es van equivocar, que van emmascarar moltes coses, i que han volgut, any rere any, tot i que veien els resultats, seguir-nos enganyant.

Cal, per exemple, que el president Montilla expliqui als ciutadans què vol dir això que encara creu amb l'Estatut. Amb quin? I CiU també ha de justificar la seva cortina de fum demanant el concert econòmic i no la independència. Caldria preguntar-los, com diuen alguns dels economistes més importants del país, si no se n'adonen que Espanya acceptarà abans la independència que no pas el concert econòmic.

Prou ja de pors, de l'article vuitè, de l'exèrcit espanyol, de la divisió del poble de Catalunya, del temor a quatre nens de casa bona acomplexats i fidels al nacionalisme espanyol. s l'hora d'una nova generació, de nous dirigents que trenquin i sacsegin els esquemes que s'han demostrat impossibles en aquests 30 anys.

Ara que acabem un cicle polític, cal començar-ne un altre que ens ha de portar a ser un país normal, amb el seu propi estat, el seu dret a decidir i a equivocar-se. Ja som majors d'edat, ja hem ajudat i hem estat solidaris fins l'infinit, i el que està passant ara és que ens estan prenent el pèl, els sentiments i la butxaca.