La nació catalana continua a l'atzucac, dia rere dia es fa evident que les bases de la transició democràtica s'han esgotat, i que molts dels que la protagonitzaren i les noves generacions donen per exhaurida una etapa de la nostra història i del nostre camí cap a l'alliberament nacional.
Ni l'autonomisme, ni el federalisme, ni el confederalisme ja no gaudeixen de cap credibilitat, perquè aquestes tres opcions haurien de tenir la complicitat d'altres sectors representatius de la societat de l'Estat espanyol. I avui, no es veu cap voluntat política per avançar en aquests camins. Com deia Josep Pla, el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres, i amb la qüestió nacional això és una evidència que ha quedat palesa amb el pacte antinatura a Euskadi, que ha complert el primer any intentant destruir les bases posades per la construcció nacional basca.
A Catalunya, Principat, perduda l'esperança amb l'Estatut, l'independentisme està en plena ebullició, i dia rere dia sorgeixen nous col·lectius fins fa pocs anys impensables en el món professional i econòmic.
Però el que podria ser un bon moment per l'independentisme trontolla davant la desunió, la proliferació de cent iniciatives diverses i de dirigents d'aquestes, que fan creïble aquella dita catalana de "tants caps, tants barrets". Documents, manifestos, reunions, col·lectius, partits simbòlics, grups d'amics, associacions diverses, però tot plegat sense una estratègia comuna, una direcció política clara, i un estat major acceptat i amb credibilitat.
Cal que l'independentisme no es precipiti. Som més que mai, i "més dels que ells voldrien"
Tot això fa que l'independentisme, en el seu moment més dolç de les últimes dècades, presenti una divisió com mai: Reagrupament, Laporta, Catalunya Acció, PDD, manifest per una candidatura unitària, Crida a la Unitat Popular i una desena d'iniciatives menors, però que creen una gran confusió i divisió. Tot i que és evident que també té un aspecte positiu, que és l'ebullició d'un emergent independentisme que vol trencar l'status quo polític que ens ha portat a l'actual situació de descrèdit de la política i de l'estratègia sorgida de la transició.
L'independentisme, doncs, cal que no es precipiti. Som més que mai, i "més dels que ells voldrien", però hem de ser capaços de donar una imatge seriosa, potent, no friki, i que faci el que ja està aconseguint, que és que l'opció independentista no faci por a ningú, ni al mateix president Pujol, que durant anys la va combatre. Cada vegada més, els poders fàctics del país, que encara viuen del negoci d'Espanya i de la venda del país, comencen a ser conscients que el negoci s'acaba i que pot arribar a ser ruïnós. L'independentisme ha de deixar acabar l'actual cicle polític, per col·locar-se, tot seguit, en situació de ser l'opció majoritària.
A uns mesos de les eleccions nacionals, cal que observem amb atenció què faran les forces que han representat l'status quo: el PSC, si surt derrotat als comicis nacionals, municipals i estatals, seguirà amb la rèmora del PSOE? CiU podrà aguantar la indefinció nacional que ha estat la base del seu èxit? I ERC, que va intentar nacionalitzar el socialisme català, trobarà l'estratègia nacional adequada? Ens agradarà o no als independentistes, però les tres forces esmentades són la majoria social del país, almenys fins al moment, i si es vol assolir la independència, caldrà que els seus militants i votants hi participin.
s el moment que tots els independentistes reflexionem: estem escalivats, cansats i fastiguejats de la no-estratègia nacional dels partits més representatius que estan al Parlament, però els podem destruir? Aquesta és una pregunta que el nostre col·lectiu encara no s'ha contestat. Un canvi de cicle polític no és poca cosa, i no es pot fer sobre el buit, s'ha de fer amb la coincidència, la complicitat, i una estratègia comuna i possible que porti a l'independentisme a ser la voluntat majoritària del poble català.
