Cada dia que passa queda més clar que la unitat reclamada pels sobiranistes no serà possible. Hi ha algú que la vulgui realment o al que estem assistint és a un tour de force per veure qui lidera la il·lusió del 10 de juliol?

L'actual problema és que encara no hi ha líders ni referents amb autoritat que facin possible aquesta unitat i, per tant, pot ser que aquestes eleccions nacionals no siguin les del sobiranisme. Potser ara són les del reequilibri de les forces polítiques que han estat protagonistes les últimes dècades. Potser és l'hora de l'alternativa al tripartit, de CiU, com diuen totes les enquestes. O de CiU més Esquerra. O la sociovergència. Aquesta alternativa és el darrer escull per impedir el trencament de l'estatu quo de la transició i les forces que la van protagonitzar.

Al sobiranisme i l'independentisme els queda encara una legislatura d'acumulació de raó i forces, d'aconseguir coincidències i complicitats per saltar la paret dels porucs, els poderosos i l'Estat.

Independència sí, però amb un pla estratègic, amb un programa clar, que porti al convenciment de tots els sector socials i a un estat major seriós, amb projecte i un pla de construcció d'estat en marxa. Som capaços de fer-ho? Tenim la fermesa, les persones i els mitjans?

Que ERC, Reagrupament i Solidaritat ens demostrin el proper mes d'octubre que, per separat o units, poden donar un bon espectacle, que evitin els enfrontaments, que convencin la bona gent del país, que tinguin la intel·ligència de no destruir-se, i que sumin i no restin. I així, el 2014 serà l'hora, acumulades les forces, de saltar la paret d'Espanya.