Ara farà vint-i-cinc anys de la mort de l'escriptora Montserrat Roig, aniversari que, sens dubte, caldrà commemorar. Roig va deixar dit que, a llarg termini, la cultura és l'opció política més revolucionària.
I tenia raó: només des del món de les idees, sòlides i elaborades, només des del coneixement, és possible tenir els instruments per transformar la realitat que no ens satisfà.
I és per això que constato que el govern actual de la ciutat no només no és revolucionari sinó que ni tan sols és reformista. Només així s'entén la poca rellevància política i institucional que està donant a la cultura en aquest quasi any de mandat. Quan ja ha passat gairebé una quarta part del període per al qual Ada Colau va ser escollida alcaldessa, el balanç, no només dels fets sinó fins i tot el dels anuncis, és, francament, decebedor. Menos realidades y más promesas, deia una pintada a Buenos Aires en els anys més durs de la recessió argentina. La frase, enginyosa, amaga un dramatisme fruit de la desesperació i de la falta d'horitzons d'esperança immediata. I, salvant les distàncies, aquest és l'esperit que molta gent que es dedica a la cultura - creadors, llibreters, editors, músics, intèrprets,...- em transmeten aquests dies. Perduts en disquisicions dialèctiques i estètiques, els responsables del govern municipal obliden del tot l'acció, la gestió. Entitats que ja descarten poder-se veure un dia amb el tinent d'alcalde responsable dels temes culturals i que es desesperen davant de les dificultats d'interlocució.
Fa gairebé un any que estem assistint a una versió local de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett: esperem algú que no sabem si arribarà, ni perquè ha d'arribar, ni tampoc què farà si mai arriba"
L'única expectativa en el món de la cultura és que la més que probable entrada dels socialistes al govern de la ciutat signifiqui l'arribada de noves energies i alguna idea. Si es concreta i es confirma que l'àrea de cultura passarà a ser responsabilitat d'aquells que han governat la ciutat 32 anys, escoltarem les seves propostes i estarem atents a la seva gestió, però l'any perdut per la cultura ja no el recuperarà ningú. Fa gairebé un any que estem assistint a una versió local de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett: esperem algú que no sabem si arribarà, ni perquè ha d'arribar, ni tampoc què farà si mai arriba.
Jaume Ciurana i Llevadot,
Regidor de CDC a l'Ajuntament de Barcelona
