Seguir per televisió el judici del Cas Palau ens omple d'orgull —d'orgull i satisfacció, que deia aquell monarca que subvencionàvem perquè matés elefants i perquè manés callar als presidents d'altres estats— i ens fa agrair al govern de Rajoy i els seus col·laboradors necessaris (començant pel PSC, cada vegada més PSOE)
que, com a bons pares de família dels d'abans, impedeixin per tots els mitjans que tenen al seu abast que cometem la pueril insensatesa de decidir si volem seguir essent espanyols —i, al damunt, fer-ho, a quin antidemòcrata se li ha acudit, votant?
Com no hauríem de voler seguir formant part del Regne de la Immaculada Constitució espanyola quan comprovem, en primer lloc, l'interès que mostra l'estat espanyol en protegir especialment—com consagra el seu Text Sagrat legal— les llengües minoritàries? Què més natural que fer un judici a Catalunya, amb acusats i testimonis que tenen com a llengua mare el català, en espanyol, para que todo el mundo nos entienda? Que es puguin expressar millor o pitjor, que alguna imprecisió lingüística pugui agreujar la pena que se'ls imposa, quina importància té, si només s'hi juguen si han d'ésser o no empresonats i per quant temps?
Però, sobretot, ens omple d'orgull comprovar com el fiscal —que segueix fent les oposicions que ja va començar amb el Cas 9N per arribar a esdevenir, en un temps no gaire llunyà, Ministro de Justicia— du a terme tan pulcrament la seva feina, preguntant, preguntant i preguntant, infatigablement als tan fiables Millet i Montull si amb els diners que robaven al Palau de la Música finançaven Convergència i Unió.
Escoltant el seu interrogatori, en el qual la paraula partido político se sent molt més sovint que no pas Palau de la Música, en el qual no li importa —tant, per dir-ho suaument— quants diners van endur-se il·lícitament els dos acusats confessos —que és la raó i l'objectiu del judici—, sinó si part dels diners anaven a parar a un dels partits que, casualment, ara donen suport al procés d'independència, ens indigna que alguns malpensats es permetin el luxe d'afirmar, sense cap mena de prova, que la fiscalia espanyola no és totalment independent del govern espanyol!
Com hi pot haver, encara, qui vulgui deixar de pertànyer a un estat amb un sistema judicial tan exemplarment independent i fiable com aquest?
© Xavier Serrahima 2017 www.racodelaparaula.cat
