Al PSOE, als sectors minoritaris de l'estructura del PSC partidaris del PSOE i a CiU estan nerviosos. José Montilla no està fent allò que uns i altres voldrien. El partit de Zapatero exigeix la submissió i l'obediència per tal de tractar el president de Catalunya com un dels barons que deuen el seu càrrec a l'aparell. Potser s'obliden que qui deu alguna cosa és Zapatero, que no hagués estat president del govern espanyol sense els vots del PSC.
Pel que fa a CiU, el nerviosisme és evident. Als esquemes dels estrategs de la federació no hi entrava l'actitud ferma de José Montilla, d'Antoni Castells, de Montserrat Tura o Joaquim Nadal, que últimament compta amb el suport de José Zaragoza i Miquel Iceta.
CiU sap quina estratègia ha de tenir amb el PSOE però queda descol·locada amb un PSC que, tot i les contradiccions que manté amb la qüestió del grup parlamentari i la postura d'alguns diputats de Madrid, avui per avui adopta actituds impensables fa només quatre o cinc anys. Tan sols cal recordar els problemes que va tenir l'expresident Pasqual Maragall.
s evident que als sectors més sobiranistes del Principat hi ha desconfiança cap al propi Montilla i al PSC, que molts qualifiquen com una sucursal del PSOE. Però si fem un repàs històric des de la creació del partit, que hem de recordar que és, jurídicament, diferent del PSOE (tot i els seus llaços fraternals) mai havia arribat a les divergències actuals. La gran pregunta, però, és: l'aparell central del PSOE, netament influït pel nacionalisme espanyol, pot arribar a entendre l'actitud del PSC? La pot tolerar? Fins a quin punt pot permetre una certa dissidència?
Fa pocs anys, el nucli dur del PSOE va amenaçar en crear la federació catalana del PSOE a Catalunya i fer-la encapçalar per un important "capità" del Baix Llobregat que, intel·ligentment, va declinar l'operació, que finalment va fracassar.
Montilla no és una persona voluble, sinó recta, que sembla que s'ha cregut la investidura de president de la Generalitat, i que sap que el que dirà d'ell la història serà el que faci en els propers mesos, evitant adoptar actituds suïcides en un sentit o altre, i defensant amb rigor i intel·ligència el que ell i la majoria del poble de Catalunya vol perquè aquest país continuï sent una marca d'èxit i de progrés.
Tot plegat, doncs, ha desbaratat moltes estratègies. I tot i que és possible, com diuen alguns observadors, que al darrere hi hagi una operació inconfessable de manipulació del país i els seus sentiments, també n'hi ha que creuen que al PSC hi passen coses i que Montilla pot sorprendre a aquells que creien que seria un president català feble i acomplexat amb Espanya.
El Col·lectiu Joan Crexells no ha negat mai que és sobiranista, que creu que les bases posades per la transició democràtica i les seves institucions estan caduques, i que cal que les noves generacions s'oblidin de la gàbia de l'estat de les autonomies i marxin cap a un esdevenidor de plenitud nacional. Però el que no farem mai és no intentar fins l'últim moment, fins l'últim minut i segon, que pugin al vaixell del sobiranisme tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya, siguin quins siguin els seus orígens, perquè com deia molt bé Josep Benet, Cipriano Garcia, Jordi Pujol o Paco Candel, "Catalunya serà si és un sol poble".
