Aquest diumenge obrim una nova etapa. Les hipoteques i els complexes de la transició democràtica s'han esvaït amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però continua l'odi cap a Catalunya, impulsat principalment pel PP, sectors espanyolistes del PSOE i els aparells de l'estat, que des de les clavegueres i la brunete mediàtica intenten desprestigiar el projecte nacional català, destruint els seus líders, les seves forces polítiques, les seves estratègies i els avenços de l'autogovern aconseguits amb la creació de diverses estructures d'Estat.
Mai els instruments i les estructures de construcció nacional no havien sofert una ofensiva tan forta. La immersió lingüística, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el finançament i el nostre model policial estan constantment en el punt de mira. Tot s'hi val per destruir-los, menysprear-los o caricaturitzar-los.
Davant d'aquesta situació, les dues forces polítiques majoritàries, netament catalanistes o sobiranistes, CiU i ERC, tenen la responsabilitat històrica d'assolir una majoria electoral i social àmplia, que permeti resistir l'ofensiva espanyolista. I més encara, si en les properes eleccions espanyoles guanya el PP.
CiU arriba al 28-N com a cavall vencedor, amb un Artur Mas que ha evitat cometre els errors de les dues últimes legislatures. S'ha acabat la prepotència, els atacs fratricides a les altres forces nacionalistes i s'han llançat missatges de complicitat relacionats amb bona part de les reivindicacions de la societat civil mobilitzada, com el del concert econòmic. I, d'una manera més contundent, Artur Mas ha assegurat que ell, personalment, votaria sí a un referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. A més, Mas ha adoptat una actitud de presidenciable, que vol solucionar la greu crisi econòmica del país i està disposat a no fer de titella d'Espanya. Però, tot això, ho haurà de demostrar...
Esquerra arriba al 28-N amb el llast del tripartit i tant el partit com els seus màxims dirigents han estat atacats per terra, mar i aire. S'ha minoritzat i despreciat la seva obra de govern, que algun dia, serà valorada més positivament que ara.
Però en l'ADN d'ERC hi ha algun problema que provoca cíclicament que els seus dirigents s'enfrontin. Caldria anar a fons amb aquest problema, que sembla personal, i caldria saber si no hi ha alguna cosa més... Però en el míting central de campanya d'Esquerra al Palau, s'hi va observar un bri d'esperança. Les 1.400 persones assistents, amb els seus aplaudiments, van donar una lliçó a la direcció d'ERC: un llarg aplaudiment a Josep-Lluís Carod-Rovira i un altre a Joan Puigcercós va servir per mostrar què pensa el militant, quines són les seves cartes, quin és el seu posicionament. Les bases de la formació demanen unitat i, més encara, quan no hi ha diferències ideològiques ni estratègiques.
En la campanya del 28-N, Joan Puigcercós i la seva mà dret executora, Xavier Vendrell, han fet una seriosa i ben muntada estratègia electoral, amb un argument central final: que el PP no sigui la tercera força, la força política decisora a Catalunya. Aquest fet i el full de ruta concert econòmic/referèndum d'autodeterminació pot fer que molts independentistes desmoralitzats facin el vot útil a ERC.
Un pacte Artur Mas-Joan Puigcercós seria el que provocaria una majoria electoral, social i nacional, que permetria que hi hagués una acumulació de forces i, a la vegada, el temps necessari perquè maduressin la resta de forces independentistes.
Si Puigcercós i ERC donen a CiU el suport desinteressat per aconseguir el concert econòmic, caldria que, en cas de no aconseguir-se, Artur Mas i CiU acceptessin la proposta de Puigcercós de convocar un referèndum d'autodeterminació.
