En un gest sense precedents, el 77% dels rectors de les parròquies de la diòcesi de Sant Sebastià i, el que encara és més important, onze dels catorze arxiprestos, han signat un document molt crític amb el nomenament de José Ignacio Munilla com a bisbe d'aquesta diòcesi. "No és la persona idònia (...) La seva trajectòria està profundament marcada per la desafecció i la manca de comunió amb les línies diocesanes". Així mateix, els preveres que han subscrit el manifest qüestionen frontalment el sistema a través del qual se l'ha nomenat: "Deplorem que no s'hagi tingut en compte ni respectat el sentir de la nostra Església".
Tal com apuntava TRIBUNA CATALANA, Munilla és un talibà que va decidir anar a estudiar a l'ultraconservador Seminari de Toledo, com el bisbe de Terrassa, Josep Angel Sáiz Meneses. Però els autèntics culpables de la desafecció i de la ruptura de l'Església de Sant Sebastià són Rouco, Cañizares i Martínez Camino. Ells i no els rectors i arxiprestos de Sant Sebastià són els cismàtics, els qui han provocat la fractura. Més si tenim en compte que, per naturalesa, els capellans de qualsevol diòcesi acostumen a ser molt prudents, integradors, amb voluntat de conciliació, de bona pasta que en diríem en llenguatge col·loquial.
Com ha de ser, doncs, la situació perquè s'hagin decidit a signar gairebé vuit de cada deu aquest manifest! No és estrany, per exemple, que la majoria dels membres del Col·legi de Consultors de la diòcesi de Sant Sebastià s'hagin negat a donar el seu vistiplau al nomenament. Com sempre, la caverna eclesial - la Brunete mediàtica- intenta presentar aquest episodi com una "revolta nacionalista". El diari Abc ha presentat l'afer com fruit d'una "neteja ètnica nascuda en el Seminari de Sant Sebastià". Qualsevol observador de la realitat mínimament equànime sap que la revolta dels rectors i arxiprestos no s'explica per postures ideològiques o visions polititzades. Senzillament, Rouco i el sector ultra que governa la Conferència Episcopal Espanyola van tirar pel dret, aixafant amb la seva bota militar -en forma de l'actual procés pervers de nomenament dels bisbes basat en el nepotisme- el clergat basc.
Creien, impunement, que la seva actitud xulesca pròpia de les casernes franquistes s'imposaria sense cap oposició. Ara els Roucoborgia tenen un problema. Potser a hores d'ara, amarats de la seva follia, deuen estar reunits a Madrid ordint la seva estratègia per conquerir l'enemic i els territoris hostils. Una de les opcions que potser se'ls ha passat pel cap seria confinar tots els capellans de Sant Sebastià en un gueto, semblant al de Varsòvia, vigilats per guàrdies-bisbes talibans. Com Munilla, Sanz, Reig o Martínez Camino. I, sense immutar-se, fer aterrar a l'aeroport de Sant Sebastià uns centenars de capellans dels Legionaris de Crist. Una altra solució, molt més realista, fora la d'imitar la diòcesi de Linz, Àustria. Allà va ser anunciat el nomenament d'un bisbe ultraconservador i reaccionari. Davant de les protestes i la pressió dels capellans de la diòcesi i de la majoria dels càrrecs diocesans, no va prendre possessió. El Vaticà va saber rectificar a temps.
