Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dilluns, 15 de d'agost del 2011 | 14:43
Crònica · Col·lectiu Joan Solà

Començant el compte enrere...(2) Com encarar les eleccions d'aquest període

Si res no ho fa canviar, durant els tres propers anys viurem unes eleccions espanyoles -un 20-N que ja no només ens recordarà la mort del dictador sinó la més que probable recuperació del poder per part dels seus hereus-, unes eleccions europees al 2013 i unes eleccions catalanes l'any següent.

Aquest és el segon article d'una trilogia que va començar posant damunt la taula el paper dels partits polítics catalanistes en l'actual procés d'independència, ara s'exposa com encarar els tres processos electorals que viurem els propers tres anys i, el darrer, tractarà del factor que resultarà clau si volem obtenir el nostre propi Estat: el protagonisme de la ciutadania. Malgrat la seva extensió, aquest format només permet començar a parlar-ne. Tant de bo que els temes que plantejo, i els termes en els que ho faig, trobin respostes i contrapunts que ens ajudin a avançar junts fins aconseguir el nostre objectiu nacional.

Si res no ho fa canviar, durant els tres propers anys viurem unes eleccions espanyoles -un 20-N que ja no només ens recordarà la mort del dictador sinó la més que probable recuperació del poder per part dels seus hereus-, unes eleccions europees al 2013 i unes eleccions catalanes l'any següent. En aquest article tractarem de com encarar cadascuna d'aquestes eleccions, en la perspectiva d'accelerar el procés de la nostra independència nacional.

Si volem construir un projecte nacional propi, les eleccions espanyoles del 20-N poden servir-nos per a molt. Evidentment que podem fer veure que no són importants, que l'independentisme no hi ha d'anar a fer res a Madrid i que ja ens hi sentim prou bé jugant a la "puta i la ramoneta". En sabem un munt. Tots plegats n'hem aprés moltíssim. En trenta anys d'autonomisme ben entès, ens hem arribat a creure que aquest era l'únic terreny de joc i les úniques regles que teníem.
Dels diputats d'IC no en tinguem cap dubte, perquè quan arribin els moments estaran a l'altura de les circumstàncies
Doncs no, resulta que potser la clau de l'èxit rau en intentar dibuixar un altre terreny de joc i, sobretot, les nostres pròpies regles i utilitzar la nostra presència al Congrés espanyol per a començar a fer-ho visible. Quin serà el punt de partida quasi segur? Dels nostres partits, CiU hi anirà sola i amb un cap de llista gens sospitós d'independentista. Ja veurem com en torna d'aquests propers tres anys. Esperem que aquesta intel·ligència que se li reconeix en molts sectors, li serveixi per reflexionar i sorprendre'ns. El PSC manté, i mantindrà, els seus dubtes hamletians sobre ser o no ser, sobre tenir o no tenir. Si tot va com hauria d'anar, el màxim que en podem esperar és una composició prou plural del grup de diputats elegits, i que, una part acabi desmarcant-se quan les coses vagin mal dades i el PSOE tanqui files amb el PP. Ajudem a que així sigui, sisplau, perquè els aparells d'ara ja s'encarregaran de no deixar colar a ningú sospitós de caure en conductes impròpies. Dels diputats d'IC no en tinguem cap dubte, perquè quan arribin els moments estaran a l'altura de les circumstàncies.

Punt i apart pels partits independentistes, que encara estan debatent sobre si cal anar-hi, o no, enlloc de fer-se la pregunta correcte: què hi va a fer un partit independentista al Congrés de Madrid en una etapa d'acceleració del procés d'independència?. Si la resposta no aporta res de substancial o es limita a un genèric defensar els interessos de Catalunya, sense fer res més que entrar en la dinàmica parlamentària clàssica, és millor no anar-hi. Però si la resposta va en la línia de repetir, per activa i per passiva, el nostre memorial de greuges, per dir-los que les nostres relacions han de ser de bon veïns, i per aprofitar el Congrés com a plataforma publicitària que faci arribar el nostre conflicte arreu del món, doncs ja tenim la resposta.
Hi ha d'haver una candidatura unitària de tots els partits independentistes
En segon lloc, caldrà plantejar-se com s'hi va i amb qui. I tothom que se senti mínimament independentista tindrà clara la resposta: hi ha d'haver una candidatura unitària, absolutament unitària, de tots els partits independentistes. S'ha de visualitzar el trencament de la dinàmica fragmentadora d'aquest sector i ha de quedar patent la generositat de tothom, amb el convenciment que l'efecte multiplicador serà tant important que tothom hi tindrà cabuda i tothom hi sortirà guanyant i, sobretot, qui hi guanyarà de veritat serà el país, perquè els diputats d'aquesta candidatura seran la nostra punta de llança, la que permetrà ser més moderats als diputats de CiU, que hauran d'anar esgarrapant recursos i competències per mantenir i millorar la feina del govern de Catalunya, que permetrà que els d'IC tensin la corda i ajudin a fer sorgir les contradiccions dels diputats del PSC o, en el pitjor dels cassos, els facin posicionar-se clarament al costat del PSOE i en contra dels interessos de la majoria dels ciutadans de Catalunya. No es pot demanar la unitat de tothom (Front català ampli o com es vulgui dir) sense ser capaços d'aconseguir la unitat independentista.

En tot cas, caldrà anar preparant un escenari, potser pel 2013, on comencin a fer-se visibles les propostes i accions unitàries de la majoria de forces catalanes presents al Congrés de Madrid. La unitat d'acció s'ha de construir des de la representació de cadascú i assumint el paper que cadascú pot jugar, en funció de les seves circumstàncies (responsabilitats de govern, nivell de consciència del seu electorat, etc.). La batalla, a Madrid, no pot ser entre formacions catalanistes sinó amb el PP i el PSOE i, especialment, amb el govern espanyol de torn.I, finalment, només quan tinguem clar tot això, hauríem de poder escollir les persones millor preparades per fer aquest paper. Ni en Ridao ni en Requejo, ni probablement l'Alfred Bosch -els darrers candidats independents temptejats per la gent d'ERC- , els podem cremar fent això, perquè no és el seu estil. Però potser és més l'estil d'en Joan Tardà o de l'Alfons López Tena.
Calen candidats capaços de renunciar a la seva militància partidista per esdevenir els candidats de consens de l'independentisme
I no es tracta d'anar a Madrid a cridar més fort que ningú, sinó d'argumentar amb paciència i contundència, aprofitant cada tema que es tracti en el Congrés. Que es parla d'infraestructures? Doncs aprofitem i parlem del projecte de construcció de la nació espanyola, en detriment de les altres, a partir d'un sistema radial de carreteres, de la xarxa de trens (AVE's inclosos), de les telecomunicacions, etc. Que es parla de Sanitat? Doncs expliquem què ens costa cada llit dels hospitals catalans i qui els utilitza, de la relació qualitat/cost que s'aconsegueix amb una bona gestió, etc. I mil exemples més. Hem d'utilitzar la tàctica de la "gota malaia" i, alhora, la del crit a temps, la de la protesta passiva, la de la paciència infinita que es converteix en rauxa explosiva. Ens calen candidats capaços de renunciar a la seva militància partidista per esdevenir els candidats de consens de l'independentisme. Només així serà possible passar del que diuen les enquestes, de tenir 0/1 diputats independentistes a tenir-ne 5 o 6, que és el que correspondria a l'electorat independentista d'esquerres que avui és quantificable en el país. Cal ser ambiciós per poder ser generós.  

Les eleccions europees, al 2013, han de representar una fita històrica pel nostre país. Si ens creiem que el procés d'independència és irreversible i ha de tenir una acceleració constant que vagi paral·lela amb el procés d'internacionalització del nostre projecte, a les eleccions europees del 2013 hem de disposar d'una única candidatura (ara sí que ens caldrà un Front català ampli), i ens cal que la participació superi, i en molt, la de qualsevol país europeu. I ens cal afegir, a aquesta candidatura, el màxim nombre possible de partits de la resta de països de la nostra nació i, si cal, a alguns altres de nacions com la basca o la gallega. I la proposta unitària dels partits catalans només pot ser una: volem ser el proper Estat europeu de la Unió. Ha de ser la prova de foc que ens ha de permetre, l'any 2014, aconseguir el nostre objectiu.

La proposta unitària dels partits catalans només pot ser una: volem ser el proper Estat europeu de la Unió

Si a les eleccions europees s'aconsegueixen aquests objectius, les eleccions al Parlament de Catalunya s'haurien d'avançar a primers de 2014 per fer possible que la declaració d'independència sigui el dia 11 de setembre de 2014, tres-cents anys després de la pèrdua dels nostres drets i llibertats nacionals a mans de les tropes borbòniques. A les eleccions del 2014 al Parlament de Catalunya, els programes electorals de la majoria de partits catalanistes han de tenir un punt programàtic comú; el compromís de declarar la independència a l'inici de la legislatura. Si aquests partits obtenen una majoria aclaparadora s'ha de començar la legislatura preparant el procés final de la declaració de la independència, convocant un ple extraordinari del Parlament per a fer la declaració solemne o, si el Parlament és dissolt a instàncies del govern espanyol, convocant una assemblea dels càrrecs electes catalans (al mateix Parlament o perquè no a Prats de Molló?) que la proclamin. Si el procés pogués transcórrer en un clima de normalitat democràtica, hauria de cloure's amb un plebiscit on el poble de Catalunya ratifiqués la decisió dels seus representants.

Però, perquè això sigui possible, s'ha de fer molt feina abans i s'ha de fer ben feta. I els ciutadans de Catalunya, la famosa societat civil, ha de tenir la darrera paraula i ser-ne els grans protagonistes.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat