Moltes vegades des del nostre col·lectiu hem reflexionat sobre si realment a Catalunya sabem què vol dir assolir la independència i la construcció posterior de l'Estat, donat que, majoritàriament, els sectors sobiranistes del nostre país estan encara en una fase teòrica i no són capaços de bastir, construir i posar en marxa l'estratègia i l'estat major, que haurà de dirigir el procés en cas que realment els nostres ciutadans exerceixin el dret a decidir que ens porti a la independència nacional.
Per evitar frustracions o avenços irresponsables en el buit, cal que estudiem on som. Ens trobem encara, doncs, en la dependència tant política com estructural que es basa en una dependència mental. Què són, sinó, la reivindicació del pacte fiscal o el concert econòmic?
Cal, doncs, que les elits polítiques, intel·lectuals, universitàries i empresarials, així com els sectors ─si n'hi ha─ sobiranistes dels poderosos es posin d'acord per donar, si cal també, el salt endavant que representa trencar amb la dependència per passar a la independència.
En primer lloc, cal entendre que tenim un enemic, no pas un adversari, i que aquest, amb els seus aparells que també paguem nosaltres, es troba davant nostre i farà tot el possible i impossible per evitar que el sobiranisme vagi més enllà de manifestacions glamuroses, consultes o marxes. Unes expressions que, evidentment, s'han de seguir fent per mantenir el país en tensió però que, a dia d'avui, són insuficients.
Necessitem altres fórmules per convèncer l'Estat, els seus poders fàctics i, sobretot, per convèncer l'opinió pública general de què la nostra voluntat d'existir, de deixar de ser invisibles i d'ésser ciutadans europeus amb la nostra pròpia personalitat catalana és real.
Cal plantar-nos a Europa amb les notres reivindicacions i solucions. Això requereix un nou govern"
Allò que observem, però, és que les nostres estructures polítiques i institucionals no segueixen aquests objectius i no estan construint amb fermesa l'alternativa a la dependència. És evident que, amb l'actual crisi econòmica i amb l'engany i espoli que representa l'actual sistema de finançament català, no podem tenir ni sobirania per pagar les nòmines del nostre aparell funcionarial, un aparell que, cada mes manté agafat el govern de la Generalitat per la qüestió financera.
En les properes setmanes, doncs, ha d'arribar el moment de córrer riscos importants, de provocar allò que s'ha vingut a anomenar el "xoc der trens" entre Catalunya i Espanya. Cal ser capaços d'aprofitar la debilitat del govern espanyol i de plantar-nos a Europa amb les notres reivindicacions i solucions. Això requereix un nou govern sense entel·lèquies del "govern dels millors", sinó un govern que generi complicitats en una gran part de la societat catalana i, a la vegada, que aporti la imatge i la reliatat de fortalesa per tal d'afrontar el gran xoc de legitimitats que ens obligarà a trencar el marc legal actual.
No hi ha possibilitat en el marc constitucional actual. És difícil, caldrà córrer molts riscos, però ¿no correm més riscos encara seguint amb l'actual situació? I, a més, en correm un altre de risc pitjor per al nostre futur, el què convertim allò que el President anomena "transició nacional" en una profunda depressió nacional. Dubtem, per tant, de la possibilitat de superar més objectius incomplerts, que se sumin a la transició, als sistemes de finançament i a l'Estatut.
Des d'ara i com mai no ha fet el catalanisme polític, el nacionalisme i l'independentisme, cal projectar en el dia a dia la nostra voluntat de construir i treballar en una estructura d'estat que s'adapti als reptes d'una nació europea que assoleixi la seva llibertat i sobirania en el segle XXI.
