En les darreres cròniques ja hem anat comentant la rellevància que ha adquirit últimament el debat sobre la llengua catalana en el pla polític i cultural. Les eleccions al Parlament Europeu del proper mes de juny han situat a totes les formacions polítiques en posició de pre-campanya electoral i, com era de preveure, tothom s'ha posicionat al voltant del no reconeixement de la nostra llengua a la Unió Europea. El darrer pronunciament ha vingut per part del PSC i d'Anna Terrón, Delegada del govern de la Generalitat davant de la Unió Europea, que opina que l'actual situació ja reconeix perfectament el català i justifica la manca de reconeixement al Parlament Espanyol per la tradició monolingüe d'aquesta institució. Bé, és una manera, entre peculiar i cínica, de veure les coses.
Prop de 30 anys de funcionament democràtic haurien d'haver possibilitat reflectir la diversitat lingüística de l'estat. Al llarg de tots aquests anys l'existència d'un nombre considerable de diputats catalans, molts d'ells amb importants responsabilitats de govern, no ha suposat cap canvi. s que potser és utòpic esperar algun canvi, real, a les Corts Espanyoles? s impossible de reproduir a Madrid la certa unitat d'acció que hi ha hagut a Brussel·les?
Precisament el debat sobre la llengua també ha arribat al premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes que es va lliurar la setmana passada a Andorra. Enguany, el premi se l'ha endut Carles Casajuana per l'obra "Casc antic o l'últim home que parlava català", un títol ben explícit. Recordem que aquest és el premi literari català més ben dotat econòmicament. El premi, de 90.000 euros aportats pel Govern Andorrà, és convocat conjuntament amb el Grup Planeta que també preveu la publicació de l'obra guanyadora al català, castellà i francès. Potser en aquest cas, i tenint en compte que l'autor és l'ambaixador espanyol al Regne Unit, l'obra també es traduirà a l'anglès, contribuint així a l'inesgotable tasca d'explicar la llengua i la cultura catalana a un públic més ampli, ajudant a evitar que es tornin a produir casos com el del ja àmpliament comentat desafortunat reportatge del setmanari anglès The Economist.
No voldríem acabar aquesta crònica sense esmentar una notícia que tractarem de forma més àmplia properament. La nova administració de Barak Obama ha situat l'art i la cultura entre una de les seves prioritats estratègiques. No només han incrementat la dotació econòmica destinada al suport a aquestes activitats, sinó que es crearà un càrrec específic dins la Casa Blanca. s un fet rellevant, que en temps de crisi, es prioritzi donar suport a la pròpia cultura, no només pels beneficis econòmics que se'n desprenen, sinó també per l'impacte positiu que té la cultura sobre l'estat d'ànim de la societat i el país. A l'estat francès ja s'estan aplicant mesures similars. A casa nostra n'hauríem de començar a prendre nota.