Aquesta setmana es va celebrar el 91é aniversari de l'armistici que va posar fi a la primera guerra mundial, una de les més cruentes que s'han viscut al continent. Tots els països europeus que van patir aquesta guerra ho han commemorat i recordat. S'han homenatjat els morts en les guerres i s'ha volgut recordar, que no és sinònim de glorificar, la història per tal de fer present a les noves generacions els horrors viscuts.
Aquesta setmana també va tenir lloc la celebració de la caiguda del mur de Berlin, ara fa 20 anys, que va suposar l'inici de la fi de les dictadures comunistes als països de l'Europa de l'est. Amb la caiguda dels règims comunistes aquests països van poder recordar episodis de la seva història que s'havien silenciat. El cas de Polònia és especialment significatiu. Ara fa 70 anys, quan la segona guerra mundial va esclatar, Polònia va patir alguns dels episodis més durs que van tenir lloc durant la guerra, molts del quals van quedar silenciats durant els anys de la dictadura comunista. Així, per exemple, a Varsòvia hi ha el museu sobre l'aixecament de la ciutat que tingué lloc l'estiu del 1944 contra l'ocupació Nazi. La rebel·lió va durar 63 dies durant els quals van morir 200.000 persones i la ciutat va quedar completament destruïda. Des de la inauguració d'aquest museu ara fa 5 anys més d'un milió i mig de persones l'han visitat, una xifra elevadíssima. Un plantejament museístic vivencial, amb molts efectes visuals i dinàmics captiven l'atenció del visitant i permeten explicar els fets.
Tot plegat ens hauria de fer reflexionar i a la vegada servir d'exemple a l'hora de recordar els nostres fets històrics. A Catalunya no hi ha cap museu que tracti, amb tota la seva complexitat, la guerra civil, o fins i tot la guerra de successió de 1714. Quan ara fa uns anys es van descobrir al mercat del Born de Barcelona restes de la ciutat que havien petit el setge de 1714 es va obrir un debat, i una oportunitat, per poder museïtzar les restes i explicar uns fets que van marcar la nostra història de forma decisiva. Al final es va optar per una decisió tèbia i asèptica que encara està per veure. El present i el futur d'un país té les arrels en el seu passat i en la seva història. s per això que cal que la tinguem present i la recordem, sense complexos ni silencis forçats.