Després del serial d'articles, editorials, rumors i més que s'han succeït aquesta setmana a propòsit de la crisi amb el director del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA), Xavier Bru de Sala, és inevitable pensar si tot plegat no pot acabar afectant la línia de flotació d'un organisme tan jove i que tantes expectatives havia generat.
El CONCA s'inspira en un model anglosaxó. s i s'ha presentat i explicat com el primer consell de les arts d'un país del sud d'Europa. Va ser un dels projectes que va impulsar l'anterior Conseller de cultura, Ferran Mascarell i que l'actual Conseller ha materialitzat. La seva gestació, pel seu caràcter pioner, va ser un procés força complex i ple d'equilibris.
Precisament, la setmana passada Josep Maria Solé Sabater, irònicament, ens recordava en un
article al diari Avui una reflexió molt interessant de Gaziel que val la pena reproduir: "Catalunya és un país devorador d'homes. En no ser plenament lliures per decidir el nostre destí, això fa que els llocs de real pes polític o social estiguin en mans alienes. Hi ha relativament escassos alts càrrecs de veritable responsabilitat, poder i capacitat de decisió per a tanta gent que pot ocupar-los". Aquesta cita és, per desgràcia, perfectament vàlida pels nostres temps i ens resulta molt pertinent a l'hora d'analitzar el que ha passat aquesta setmana al Consell Nacional de les Arts de Catalunya (CONCA).
Potser ens hauríem de preguntar si en el cas del CONCA no hauríem d'haver fet una plantejament diferent, partint de la nostra realitat. D'antecedents exitosos en tenim uns quants. De fet, no és gaire sabut que Catalunya va ser capdavantera en la gestió cultural. Fou la Generalitat qui va crear la conselleria de cultura el 19 de desembre de 1932, quan al
món no hi havia cap govern que tingués un ministeri amb aquest nom. El primer ministeri de cultura que surt a les històries dels manuals de gestió cultural és el de França, creat el 1958 -26 anys després- per André Malraux, un intel·lectual que conegué directament l'experiència catalana en els duríssims temps de la guerra. El seguí Dinamarca en el 1961 i Itàlia al 1974. El govern d'Espanya no va tenir ministeri de Cultura fins al 1977.
Es preferible que se superi i resolgui l'actual crisi del CONCA, però cal tenir en compte totes les possibilitats de solució. Hem de dirigir intel·ligentment les nostres energies i els nostres, escassos, recursos.