Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dimecres, 14 de de novembre del 2007 | 17:25
Crònica · Debat nacional

ERC-ICV, d'un present impossible a un possible futur (i II)

Segona part de la Crònica de Debat Nacional Tan lluny i tan a prop. Els odis i desamors entre Esquerra i ICV (I) publicada dimarts a Tribuna Catalana:

Vista des d'un angle diferent al dels odis i desamors passats i presents entre ERC i ICV -a què em referia a l'article anterior- la realitat actual de les bases de les dues formacions és ben diferent. De l'antiga ERC, que no era independentista i el republicanisme de la qual naixia de l'oposició a la monarquia a abatre i doncs en referència a una república espanyola (1) ja en queden pocs exponents. I no són pas els que dirigeixen l'actual ERC. I quant a ICV, dels vells comunistes que durant la Guerra Civil se les van tenir amb la gent d'altres tradicions d'esquerra recorrent a la persecució i a la violència, no crec que n'hi quedi cap.


La majoria de militants de l'ERC d'ara vénen de diferents branques de l'independentisme antifranquista i de l'esquerra nacionalista, entre els quals l'ENE (Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra), formació que va ser a l'origen d'IC al costat del PSUC i que al llarg dels anys i sobretot per la tebiesa i la indefinició d'IC en el tractament de la qüestió nacional, ha anat degotant cap a ERC. D'aquests, els que segueixen militant a una banda i altra, en gran part podrien veure amb bons ulls un apropament i un esperit de col·laboració entre les dues formacions. I pel que fa al gruix d'adherits i adherides a ICV, tot i que els quadres que procedeixen del PSUC encara siguin majoria entre els actuals dirigents, la renovació generacional dels darrers anys ha comportat que la major part de l'actual militància ja no estigui marcada ni pels ressentiments del passat ni tampoc per les batalles ideològiques internes dels 70 i 80, de les quals n'acabà sortint reforçada la seva sobirania com a força d'obediència estrictament catalana.

El que des dels noranta fins ara ha bloquejat les possibilitats d'una entesa i una col·laboració particular entre ERC i ICV és sobretot el tractament que els dirigents d'un i altre partits s'han infringit mútuament com a organitzacions i com a persones. Envanits pel seu creixement, els dirigents i els portaveus d'Esquerra, en les seves anàlisis i en les seves compareixences als mitjans, han ignorat durant anys Iniciativa, com si no existís. I per la seva banda els d'Iniciativa no han perdut ocasió de blasmar el que consideren o qualifiquen d'errors, immaduresa, ineficàcia o inconseqüències d'Esquerra. I mentre això succeïa, el PSC, tot depurant els exponents més catalanistes que hi quedaven en llocs rellevants, anava afermant o incrementant la seva superioritat, com a les darreres Eleccions Municipals.

Un govern català amb majoria de les esquerres nacionals és possible.-¿Algú s'ha preguntat què podria passar si, a curt o mitjà termini, els resultats electorals d'ERC i d'ICV els portessin a sumar més escons al Parlament de Catalunya que els obtinguts pel PSC? Amb els números a la mà, no hi som tan lluny... L'únic temor, en aquest cas, per als que tenim una mentalitat d'esquerres i sobiranista, és certament que en aquesta situació augmentaria la possibilitat d'una sociovergència, però estan per veure els riscos i les defeccions que socialistes i convergents podrien patir-ne entre les seves bases i entre el seu electorat. I en canvi s'obriria la porta, amb aliances conjunturals en un cas amb CiU i en l'altre amb el PSC, a que ERC i ICV poguessin obtenir avenços notoris cap a uns horitzons nacionals, socials i ecològics més ambiciosos: més pròxims al federalisme plurinacional i l'ecosocialisme dels uns i a l'independentisme (cap al qual podria ser un pas) i el model d'esquerra dels altres, i en darrer terme a la construcció d'un model de societat en què totes dues formacions tenen molts punts de coincidència.

Què caldria però per tal que això pogués arribar a donar-se? Ateses les experiències electorals en el marc europeu, si no es produeix algun fet que n'alteri el curs, no és previsible que de cop i volta ERC i ICV (o l'una o l'altra) experimentin un increment tan substancial de vots com per obtenir aquella majoria front al PSC, de moment ni sumant-ne els escons... Quin fet o fets podrien conduir a que una entesa entre els dos partits pogués decantar cap a aquest canvi de tendència? Vet aquí només uns primers suggeriments, que seria bo que els sectors de la societat catalana proclius a aquests plantejaments tractessin de potenciar:

L'augment del prestigi social de tots dos partits en base a la impressió (ara inexistent) que diuen la veritat de les coses L'evidència explícita que intenten complir el que prometen, que tenen capacitat per fer-ho i que si ara no ho aconsegueixen prou és per la seva insuficient força parlamentària El fet de tornar a comptar amb la capacitat de mobilització de la societat civil I finalment, atès que a curt termini som lluny d'una realitat en què ERC més ICV poguessin sumar prou majoria com per governar el país, l'explicitació prèvia a les Eleccions al Parlament de Catalunya de la voluntat donar-se suport mútuament per formar govern junts i de només pactar amb altres forces si és possible fer-ho amb un programa de mínims clarament en la direcció d'aquells objectius comuns a una i altra formació. Per guanyar credibilitat i per començar a superar les suspicàcies dels sectors independentistes (no sols els d'ERC) caldria que ICV expressés ben aviat i explícitament l'assumpció del dret a decidir, que això i no més és el sobiranisme (que el mateix PSUC ja admetia amb la formulació del dret d'autodeterminació).

I per començar a obrir els necessaris espais de confiança entre l'electorat incrèdul amb la classe política, seria bo que ERC i ICV subscrivissin, en els límits del possible, un pacte de no agressió a la propera campanya de les Eleccions Generals. L'enemic  a batre no és precisament el veí més pròxim... L'electorat d'uns i altres ho agrairia, probablement també amb vots, i els dos partits d'esquerres d'obediència catalana començarien a demostrar que no tots els polítics són iguals.

(1) Cal recordar que la República Catalana de tall confederal, proclamada per Macià el 14 d'abril del 1931, va durar tot just tres dies.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat