L'associació Tribuna Catalana, editor d'aquest diari digital i de la revista teòrica Debat Nacionalista –actualment en fase de reorganització–, inclou, esporàdicament, un article d'opinió setmanal de gran format amb el que intenta suplir la revista, provisionalment, i, a la vegada, intenta generar debat nacional més enllà del que permeten els articles excessivament breus propis de l'era digital. És per aquest motiu que, degut a l'extensió dels textos que inclou la secció Crònica de Debat Nacionalista, recomanem que s'imprimeixin en paper per tal d'afavorir la reflexió.
Tan lluny i tan a prop. Els odis i desamors entre ERC i ICV (I)
Incidir en tot el que els separa i fer ulls clucs a tot el que els acosta: aquesta ha estat i segueix essent, de partit a partit, la política de les dues formacions catalanes d'esquerra sense dependències a nivell d'Estat des de la represa democràtica i, paradoxalment, més encara a mesura que ERC s'afermava en posicions esquerranes. Mentre van ser a l'oposició, en un percentatge molt elevat de casos Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya (ara ICV) van coincidir en les seves propostes i en el sentit del seu vot al Parlament. I des que comparteixen tasques de govern amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) -tot i la comprensible necessitat de fixar perfil- hi coincideixen encara en una proporció elevada, en molts casos en matèries en què el PSC manté una posició contrària o ambigua (quart cinturó, MAT, català a la justícia, peatges o, ben recentment, al Congrés dels Diputats el vot a la moció pel retorn immediat dels papers de Salamanca o la petició de dimissió de la ministra de Foment). Fins i tot en el procés de redacció del nou Estatut, tant a la fase prèvia a la seva aprovació al Parlament de Catalunya com a la negociació posterior a Madrid, la proximitat de les posicions d'ERC i ICV va ser molt superior a la que uns i altres tenien amb el PSC i amb CiU.
La tristament famosa encaixada de mans Mas-Zapatero i la campanya pel referèndum de l'Estatut que havien consensuat a la Moncloa, amb el posicionament favorable d'ICV -possibilista o pragmàtic, massa acrític- i de primer amb el decantament d'en Carod i en Puigcercòs pel vot nul o en blanc i després el seu acatament al no decidit per les bases (que els va comportar l'exclusió del Govern, acceptada amb la boca petita per ICV) va portar a un nou distanciament que, de passada, deixava sola la formació ecosocialista enfront dels designis del PSC. Quant a aquell Referendum però, cal constatar el trencament de la disciplina de vot -no sabem en quina proporció però cert- tant d'una part d'electors i militants d'ERC com, bé que menys, d'alguns d'ICV. I probablement si poguéssim saber la procedència dels vots en blanc, a més d'algun de CiU, en trobaríem força d'ERC i ICV; com trobaríem en distintes consultes electorals -ens consta- força casos de simpatitzants d'ERC o d'ICV que, en desacord amb algunes polítiques o amb alguns candidats o candidates del partit que votaven, han passat a votar l'altre. Potser algun dels d'ERC ho hagi fet per CiU, però ni d'una ni d'altra procedència n'hauran anat a parar gaires al PSC.
A la rel de tot plegat, les coordenades de fet en què es mou la política a Catalunya: d'una banda l'eix dreta-esquerra (el social, l'econòmic, l'ecològic...) i d'altra el nacional (del nacionalisme català a l'espanyol). Prescindir del primer (com ho fa interessadament CiU i com tendeix perillosament a fer-ho el Reagrupament.cat de Carretero) porta a anàlisis tan esbiaixats com els dels que tanquen els ulls a l'altre (tal com ho fa el PSC i massa sovint ICV). El cas d'ERC és més complex: l'eix dreta-esquerra hi és assumit -va ser Carod que ja fa uns quants anys va recordar la realitat d'aquells dos eixos- però la imatge i sovint la política d'ERC pivoten únicament sobre el fet nacional.
El més objectivable en aquest sentit és la situació de les forces polítiques a l'arc parlamentari català: a la dreta obertament espanyolista el PP; a la dreta i al centre-dreta catalanista UDC, CDC i la seva federació (CiU); al centre-esquerra amb vinculació espanyola el PSC (PSC-PSOE) i a l'esquerra d'obediència estrictament catalana, ERC (esquerra nacionalista, ara independentista) i ICV (esquerra nacional, ecosocialista i d'un federalisme sempre per concretar, que ara es defineix com a plurinacional). Queden CpC (Ciutadans pel Canvi) grup d'esquerres netament català però adscrit de moment al PSC -no se sap per quant temps- i Cs (Ciutadans-Ciudadanos) amb l'anticatalanisme com a bandera i únic aglutinant. I, encara sense representació parlamentària, queden les CUP, radicalment independentistes, esquerranes i ecologistes, i els diversos grups antisistema, de caire genèric anarquitzant.
D'aquest esquema en deriva la lògica de la federació entre UDC i CDC i sembla que amb la mateixa lògica n'hauria de derivar alguna entesa entre ERC i ICV. Però en la praxi política la lògica massa sovint no funciona. D'una banda les tradicions de què deriven una i altra formació són distintes i als seus orígens remots (sobretot els anys de la Guerra Civil) enregistren greus enfrontaments, que potser ja només recorden els més vells però que van deixar ferides difícils de cicatritzar i estigmes que no s'han esborrat a totes dues bandes. I d'altra, tal com em feia present un amic amb càrrec a ERC quan informalment li vaig insinuar la possibilitat d'algun nivell d'entesa, sempre estem en campanya electoral... Malament, penso. Si ens mantenim en la dinàmica només de fer partit i competir, mai no arribarem a superar els oponents comuns.
