Es reprèn el curs polític -si és que a l'agost s'ha aturat realment- i a banda de sentències del TC, manifestacions, finançaments i altres qüestions d'alta volada política, Catalunya afronta una altra qüestió importat: la fusió d'algunes de les seves caixes.


La crisi financera internacional és el context, i també una raó de pes en alguns casos per dur a terme una fusió que acaba per reduir el teixit financer del nostre país. Però és també una raó de pes la pressió que alguns sectors polítics, especialment provinents de Madrid i del Banc d'Espanya -el governador és escollit per l'executiu espanyol- han exercit?

Totes les caixes implicades en una fusió que ja va endavant, Manlleu, Terrassa, Sabadell, i a darrera hora, Caixa Girona, defensen la seva solvència a mort, i amb un segle d'història a les espatlles, ara s'embranquen a trencar aquest arrelament al seu petit territori. De ben segur que alguna peça no encaixa. Si són solvents i les seves aspiracions no són de gran caixa, per què s'avenen a una fusió? Caixa Manresa i Caixa Penedès tenen els mateixos arguments de solvència, però també estan estudiant qui és la pubilla més maca per casar-s'hi. Per la seva banda, Catalunya, i Tarragona, les altres dues caixes de fundació pública i amb una elevada participació de representants de les diputacions -Caixa Catalunya té al capdavant el polític Narcís Serra-, intenten tancar un acord de fusió, però les reticències polítiques de CiU de moment alenteixen una operació que el sector ja dóna per feta.

Costa de creure que tots aquests moviments no estan impregnats de pressions polítiques, més quan per primera vegada l'executiu català s'hi pronuncia a favor, tot i deixar clar que són les entitats les que han de decidir el seu futur. La societat civil no vol fusions. Disposar de deu entitats financeres, algunes més properes i preocupades per l'arrelament al territori amb l'obra social que d'altres, és un patrimoni brutal per al nostre país. Disposem, de moment, d'un sistema financer sòlid que sempre ha estat vist amb enveja per d'altres territoris. Potser per això ha arribat el moment de fer també una Espanya autonòmica, de cafè per a tothom, amb el sistema financer?