Les noves generacions volen poder ser ciutadans catalans en una Europa unida i forta. No hi ha, doncs, cap problema present a les noves generacions sorgides del franquisme i postfranquisme, sinó una transformació en la qual, vist el fracàs autonomista, ara opten ara per la sobirania. L'exemple més clar i contundent és el President Jordi Pujol, qui als seus 82 anys s'ha convertit en la punta de llança d'aquestes generacions que van creure en la transició i que, a dia d'avui, opten per la independència nacional.

Ara, el poble de Catalunya ja no tenim por ni tampoc no creiem que ni l'Estat espanyol ni el seu nacionalisme s'atreveixi a fer de botxí en contra del nostre poble. Teòricament ens trobem en una Europa democràtica. Però: quins seràn els problemes amb què ens trobarem els catalans? Primer de tot, com ja hem dit a altres cròniques del nostre col·lectiu Joan Creixell, ens trobarem una gran ofensiva de les institucions de l'Estat provinents dels seus aparells ─tant els oficials com els inconfessables. Estem preparats. No ens sorprendràn.
D'uns dies ençà els ha agafat una suor freda i un tremolor de cames als qui gestionen la relació Catalunya-Espanya amb les seves empreses"
El que genera més desconfiança, però, és una part de la nostra classe, suposadament dirigent, per la qual Espanya ha sigut el seu negoci: el negoci de la gestió de la relació Catalunya-Espanya amb les seves empreses i les seves institucions financeres o patronals. Aquests, que encara tenen part del seu negoci a l'Estat espanyol ─i moltes vegades també les seus a Madrid─, són els qui d'uns dies ençà els hi ha agafat una suor freda i un tremolor de cames. 

Sabien que el país estava canviant. Els seus departaments de riscos ─que els tenen─ ja els havien anunciat el profund canvi que s'estava produint en la societat catalana. Ells creien, però, que usant els seus intermediaris a Madrid ─els Miquel Roca, Josep-Antoni Duran i Lleida, etc.─, podrien reconduïr la situació. I encara més: pensaven que amb un pacte fiscal podrien seguir tirant de veta uns quants anys més, sense acabar d'encarar el repte real d'aquests sectors, que és exportar el màxim possible a la comunitat econòmica europea i al món per a evitar ser captius del mercat espanyol.

Qui es resisteix, doncs, i pressiona el nostre President Mas i la federació de CiU per tal de posar el fre de mà i no anar més enllà del pacte fiscal? Majoritàriament aquelles empreses, grups financers i grups de pressió que no han fet els deures i que, encara avui dia, són depenents del mercat espanyol. Aquests seran els principals enemics del procés de reconstrucció nacional i de construcció de l'Estat català.
Aquelles empreses i grups financers depenents del mercat espanyol seran els principals enemics del procés de reconstrucció nacional"
Il·lustrem aquesta crònica amb una estelada amb l'estel de La Caixa, d'en Miró, i que hem rebut aquesta setmana d'un correu anònim a la redacció de Tribuna.cat. La representació gràfica pretén il·lustrar i deixar clar que el dia que La Caixa i el Banc de Sabadell, la nostra indústria farmacèutica i tants d'altres decideixin córrer uns minims riscos, el camí cap a la independència serà imparable. 

Aquests grup econòmics i financers, però, també han de valorar el preu de la dependència: pa per avui i gana per demà en el marc d'una Espanya decadent, tancada en ella mateixa i que ens espolia sense contemplacions. Caldria, doncs, que es plantejessin els seus negocis, les seves actuacions financeres a mig temini i que entenguessin també què significaria Catalunya com a nou estat del segle XXI modern i convertit en punt d'entrada a Europa ─amb els ports de Barcelona i Tarragona, els seus aeroports i el seu corredor mediterrani─ per arribar a tot el sud d'Europa avui i a tota la franja mediterrània de l'Estat espanyol i el nord d'Àfrica demà.

Catalunya, a més, una vegada assolida la seva qualitat d'Estat i superats els primers mesos o anys de tensió, acabarà tenint una relació comercial, econòmica i humana de bon veinatge amb Espanya i, naturalment, també amb Portugal. Aquest és l'esdevenidor il·lusionant, dinàmic, que la classe dirigent catalana que dubta hauria de jugar. I Espanya hauria d'entendre que, seguint amb amenaces i amb explicacions de plagues bíbliques que cauràn sobre Catalunya si s'independitza, fa el ridícul i no espanta ningú. Espanya hauria de preocupar-se, doncs, de com seràn tractats al món, i sobretot a Europa, sense Catalunya ─i possiblement sense Euskadi.