"En més d'un cas, i no diré noms, sobretot en el món de l'esport, se'ls ha dit que si vostè fa gaire demostracions de catalanitat aquella beca o aquella ajuda que té se li retirarà". L'expresident de Catalunya Jordi Pujol ha despertat vells fantasmes denunciant públicament una situació que molts ja ens ensumàvem i sospitàvem. Ser esportista i ser català és una equació complicada. Tan lamentable com difícil de demostrar.
Les declaracions de Pujol van més enllà perquè impliquen la casa reial espanyola en aquesta conjuntura. Són paraules que tornen a instal·lar en un primer pla mediàtic una situació vella, coneguda i sotmetent. Els esportistes són l'excusa i el material transmissor. El fons, com sempre, la idea d'aixafar qualsevol escletxa de catalanisme lícit i públic. Els fa mal. Durant temps l'enemic número 1 han estat les seleccions catalanes. Ara torna a aflorar l'exemple d'esportistes concrets, però qui ho denuncia no és algú qualsevol. Les paraules de l'expresident Pujol són per ocupar titulars i per marejar algú. Tan sols les equiparen les dels protagonistes, les denúncies en primera persona.
En aquest sentit, el diari El 9 esportiu ha recollit tant les paraules de Pujol com les vivències d'esportistes que van patir aquesta situació. Al 1995 Àlex Crivillé va celebrar la victòria al Circuit de Catalunya amb una senyera i això va molestar patrocinadors i dirigents espanyols. La Federació Espanyola de Motociclisme va pressionar llavors fins aconseguir que mai més ni Els Segadors ni la senyera tinguessin drets al Mundial. Un any més tard, al 1996, el waterpolista Jordi Sans va celebrar l'or guanyat amb la selecció espanyola amb una senyera a les mans. L'endemà va rebre la trucada d'un alt càrrec espanyol. Al 2000, Gervasi Deferr va intentar celebrar una medalla olímpica als Jocs de Sidney amb una senyera. Els responsables de la Federació Espanyola de Gimnàstica ho van evitar. Les pressions que han rebut tants d'altres, al final han caigut en l'oblit o en llegendes urbanes. Molts han viscut en silenci però això no significa que no hagin existit. L'amenaça és un estil. El seu estil. Tenen por?
