Sembla que la famosa madriditis' que tant fàcilment diagnostiquen alguns mitjans espanyols agafa el camí invers i qui es preocupa del rival no són els culers sinó més aviat els madridistes. Aquesta estranya malaltia passatgera serà conseqüència del triplet? Les comparacions odioses comencen a treure el cap amb força, malgrat
els intents -matussers, de nou- de dissimular-ho. Comparar el fitxatge d'Ibrahimovic amb el de Cristiano Ronaldo i alçar la veu als quatre vents pel pelotazo' que suposa la venta del Mini ja assegura columnes i portades malicioses a algunes plomes ferides.
D'entrada, però, puntualitzem. El fitxatge d'Ibrahmovic no sembla ni tant enginyós com va qualificar-lo Laporta ni tant fichaje galáctico' com volen vestir-lo d'altres que el comparen amb el de Cristiano Ronaldo i el de Kaka. Aparentment, sembla que el Madrid va posar sobre la taula un feix de bitllets per endur-se el portuguès del Manchester i un altre també prou considerable pel brasiler del Milan. Fitxatges, a més, que en el seu moment obrien la veda.
No hi havia referències i la maniobra de Florentino Pérez va trencar vicis passats per instaurar una nova dictadura de valors econòmics. "Pago el que sigui per...", és la filosofia. Aparentment, el que ha passat amb Ibrahimovic és força distant. El fitxatge del suec pel Barça ha inclòs setmanes de negociacions, barreges d'altres noms, cessions i traspassos, diners, lletra petita... Sense ser un mètode millor ni pitjor, sí que sembla ser més elaborat i menys cínic. El fons de les dues maniobres és el mateix, la forma no.
Una altra qüestió és el negoci que ha fet el Barça amb l'ajuntament de Barcelona per vendre els terrenys on ara hi ha el Mini Estadi. L'operació, en el fons, també podria comparar-se amb el que va fer el Madrid amb els terrenys de la Ciudad Deportiva' ja fa una pila d'anys. La forma, de nou, també és ben diferent. Els més veterans recordaran les emprenyades de l'època Núñez perquè el projecte "Barça 2000" mai va acabar d'engegar. Aparentment, només aparentment, sembla que el seny català ha vetllat pel desenvolupament de les dues operacions. I, si bé el fons és discutiblement semblant, les formes enfronten la prepotència amb la voluntat de buscar solucions més o menys consensuades.
Tampoc cal que traguem pit per la forma d'haver fet les coses. Aquest seny tant nostrat no és intrínsec a la gestió dels catalans perquè -i seguint amb el Barça- tan sols fa falta girar la mirada uns pocs anys enrere i comprovar com es va fitxar un tal Saviola, o un tal Rochemback o, fins i tot, un tal Koeman o, encara més, un tal Maradona.
En qualsevol cas, aquest article tant condicional no respon als lectors afamats d'arguments sòlids i profunds que, en clau econòmica, busquen fugir de dubtes respecte el fitxatge d'Ibrahimovic i la venta del Mini Estadi. Ni tampoc entra a valorar l'opinió dels veïns, els socis i els polítics. A tots els que esperaven això, mil disculpes. Aquestes línies representen molt menys, tan sols plasmen una realitat que ens envolta i és que, tot i que es vulgui disfressar de mil maneres, el triplet encara cou molt fort en alguns racons dolorosos...
