El d'avui, és un dia molt estrany. D'entrada, perquè se suposa que, la nit anterior, un ha anat a dormir molt tard esperant els resultats de la jornada electoral. Però no, això ja no va així.

Ara, a les vuit del vespre tanquen els col·legis i a les 11 de la nit ja pràcticament coneixem els resultats definitius.

Això t'ha fet anar a dormir més excitat del compte. Segur. Perquè, tinguis el color que tinguis, tens elements de debat. Que si hem triomfat, que si ens hem enfonsat, que si lo estamos consiguiendo', que arriben moments de canvi o, senzillament, que n'aprenguin!'. Tot això et deixa al límit d'un son profund, estrany per un dia com diumenge.

Al matí següent t'aixeques. Cansat, amb una sorprenent sensació d'il·lusió. Toca anar a pencar, però no és això. Les eleccions? No això ja ha passat... El Clàssic. Dilluns de Barça - Madrid. Això ho canvia tot. Les sensacions rutinàries del primer dia de la setmana avui no hi són. Hi ha un al·licient al final. Una il·lusió que et fa estar intranquil, nerviós. Penses: "No, això ara no toca". Però és inevitable. Ja t­­'hi veus. Et mudes per anar a la feina, però et deixes la roba a punt per a la nit. La roba important. La samarreta de la sort. La del cinc a zero, la del zero a tres o la del dos a sis.

I a la feina, l­'ambient és un altre. Al cafè amb el company de torn, avui s'hi apunta tothom. Es fan 'porres­­', tothom hi diu la seva. Es comenten les rodes de premsa, les jugades que passaran. Xerres amb tots i tothom. Tot això fa d'aquest dilluns un dia especial, diferent. Un jorn estrany, ja que, contràriament al que és habitual, la gent duu un somriure d'orella a orella. Somriure de confiança, de seguretat, de fe en la superioritat del Barça. Però sobretot és un somriure que delata una il·lusió, que converteix el d'avui, en un dia estrany.