Amb 44 anys Josu Jon Imaz ja és cendra política. El comunicat anunciant el seu abandó és l’últim pas d’un llarg procés de comiat que ha durat gairebé dos mesos. Cal remuntar-se al passat 15 de juliol quan l’encara president del PNB publicava el polèmic article “No imposar, no impedir”, el qual va sacsejar les estructures del partit. Imaz feia una encesa defensa dels pactes tranversals, és a dir amb el PSOE, renunciava a utilitzar la majoria absoluta del parlament basc per tirar endavant un procés autodeterminista i s’amparava en l’existència d’ETA per no celebrar una consulta popular. Quan el dirigent autonomista va escriure l' última paraula d’aquest article ja havia pres dues grans decisions: no es presentaria a la reelecció com a president del PNB i abandonaria la política activa.
Amb el segon text, “Radicalitat front pragmatisme. La paradoxa basca” –publicat el 25 d’agost– Imaz insistia en una de les seves màximes favorites: “Jo no busco l’enfrontament amb Espanya. Jo vull captivar Espanya”, i es calcinava del tot polemitzant obertament sobre aquesta qüestió amb els socis de govern, Ezker Batua i Eusko Alkartasuna. Dies després començava el curs polític a Euskadi i el Lehendakari Ibarretxe desmuntava els eixos bàsics de la “doctrina Imaz”.
Des de fa dècades la política basca està marcada per la violència, i els líders del PNB –tots– estan acostumats a conviure amb el ferro, la sang i el Concert Econòmic. Són d’una pasta especial, han après a dirigir el partit i el país amb la mort (de companys, adversaris i d’enemics) com a paisatge de fons. Això els ha convertit en homes que saben aguantar les pressions –de l’Estat i d’ETA– i a no precipitar-se a l’hora de fer un moviment. Semblen gaudir d’una inmunitat congènita. Imaz, forjat en aquesta Venècia del Cantàbric, ha jugat pensant a llarg termini. S’ha immolat avantposant els interessos del PNB als personals –i no és retòrica, les sigles per a un penebista ho són tot– i ara pretèn que el seu gest serveixi perquè “les dues formes de veure la vida” que habiten en el PNB consensuin el nou president. I perquè això passi, el seu adversari intern, Joseba Egibar, també hauria de renunciar a optar al càrrec. Però en aquesta història la figura determinant és Ibarretxe.
Des de la instauració de l’automia basca els Lehendakaris del PNB han estat sotmesos a les ordres del partit. De Xabier Arzalluz deien que era el Lehendakari a l’ombra i que Ardanza no pintava gran cosa. Ara les tornes han canviat. Per primera vegada en els últims trenta anys el perfil polític d’un president d’Euskadi supera al del líder del PNB i, per si fos poc, els dos mantenen discursos oposats. Imaz no podia seguir amb els seus plans autonomistes i pactistes sense xocar amb Ibarretxe. Era del tot incompatible que Imaz intentés captivar Espanya i que el Lehendakari apostés per l’enfrontament democràtic amb l’Estat. El PNB no podria superar aquesta esquizofrènia. De fet ja era prou rar per al món abertzale que des de Madrid s’estimessin tant a Imaz, de qui l’ex president espanyol, el socialista Felipe González, ha arribat a dir que “és el millor que li ha passat al País Basc.” Fins i tot el líder del PP, Mariano Rajoy, en unes declaracions sense precedents, ha assegurat que la decisió del polític guipuscoà és “una mala noticia per a Espanya”. Gràcies a aquesta crisi també hem pogut saber que Rubalcaba, el ministre de l’Interior, es confessa amic íntim d’Imaz. Amistats perilloses en el cas d’un suposat nacionalista basc.
Entre tant elogi madrileny, fora bo que els sobiranistes catalans no oblidessin mai que Josu Jon Imaz va aplaudir entusiasmat l’aprovació del nou Estatut de Catalunya, amb retallada inclosa. “Felicitats, Artur!”, així, en català va donar l’enhorabona el president del PNB al de CiU. Vist en perspectiva no deixa de ser una paradoxa: Imaz ha intentat exportar a Euskadi l’anomenat “model català” i ha perdut la batalla. Però la guerra a Can PNB continua perquè altres destacats dirigents estan disposats a recullir el testimoni de Josu Jon Imaz. Es diuen Iñigo Urkullu, Josu Erkoreka...
