Estem en crisi (profunda) però no hem patit la temuda depressió ni sembla que estiguem a punt de caure-hi. Per tant, el fantasma de la depressió dels anys 30 sembla haver passat de llarg. Tanmateix, fa quinze anys ningú creia que els estats avançats i moderns tindrien greus recessions i que no serien capaços de
gastar el suficient per garantir la feina als treballadors i el funcionament de les seves fàbriques. L'economia mundial s'ha revelat molt més perillosa del que ens pensàvem. Aquest és l'anàlisi que efectua Paul Krugman, premi Nobel d'Economia del 2008, en el seu llibre Perquè les crisis sempre retornen', que acaba de publicar l'editorial francesa Seuil.
Aquest famós economista, articulista habitual del The New York Times' i la seva edició europea International Herald Tribune', afirma que per primera vegada en l'espai de dues generacions hem vist els límits de la prosperitat a gran part del món. "En el curs dels últims decennis, hem pogut constatar un desplaçament continu del centre d'interès del pensament econòmic de la demanda cap a l'oferta. Durant aquest temps, el món titubeja d'una crisi a l'altre i totes aquestes crisi plantegen la qüestió del manteniment d'una demanda suficient".
Les recessions ens fan perdre, de manera provisional, uns quants anys de progrés econòmic i permeten constatar que les respostes polítiques tradicionals no serveixen per a res. La pregunta sempre és la mateixa: com crear prou demanda per fer servir al màxim la capacitat de l'economia? "El món -diu Krugman- necessita avui dia una operació de salvament" i els responsables de tot el món han de fer dues coses: rellançar el crèdit i mantenir les despeses. La primera tasca és la més difícil però és urgent. El més important es recapitalitzar els bancs. L'objectiu principal es que torni a haver-hi crèdit.
Les actuacions necessàries han de ser coordinades pels estats desenvolupats donada la mundialització de les finances. I encara que el salvament del sistema financer faci reviure els mercats del crèdit estem davant d'una crisi global. La millor resposta per fer-hi front "és una bona vella estimulació fiscal keynesiana". L'Estat ha d'invertir en infraestructures com carreteres, ponts, etc. El problema d'estimular la despesa pública és que triga força temps a posar-se en marxa i, a vegades, els seus efectes positius comencen a notar-se quan la crisi ja ha passat. "El que importa -escriu l'economista- és abordar la crisi actual tenint l'esperit que farem tot el necessari per canviar la situació; el que s'ha fet fins ara no és suficient, cal fer més i optar per vies diferents fins que torni a funcionar el crèdit i l'economia real aixequi el cap".
Les lliçons de la Gran Depressió
Hem de recordar les lliçons apreses pels nostres avantpassats sobre la Gran Depressió. El principi fonamental és que tot el que necessiti ser salvat durant una crisi financera, perquè juga un paper essencial en els mecanismes financers, ha de ser regulat fora de la crisi, per evitar adquirir riscos massa grans. En aquesta ocasió hem vist un gran nombre d'institucions no bancàries que han necessitat ajut i, per tant, cal estendre a una major part del sistema una regulació comparable a la dels bancs.
"Keynes, l'economista que va entendre la Gran Depressió, és avui dia més que mai a l'ordre del dia. A la seva gran obra, Teoria general de l'ocupació, de l'interès i la moneda', formula la frase cèlebre sobre la importància de les idees econòmiques: "Són les idees i no els interessos existents les qui, tard o d'hora, són perilloses tant pel bé com pel mal". "Alguns -segueix dient Krugman en el seu llibre- pretenen que els nostres problemes econòmics són estructurals i que no existeix un remei miraculós. Penso que els únics obstacles estructurals importats per a la prosperitat mundial són les doctrines obsoletes que ocupen l'esperit dels homes".
