No està clar encara si ens trobam davant un moviment sòlid i amb continuïtat, amb un programa definit de canvi social, o si les protestes s'aniran dissolent i tot quedarà en una flor de primavera. Els paral·lelismes apuntats amb el mitificat Maig del 68 anirien en la segona direcció.

La situació històrica, però, és molt diferent. La crisi econòmica ha agreujat una situació de precarietat social que afecta la majoria dels joves. Els índexs d'atur juvenil ja eren altíssims abans de la crisi, i s'han fet insostenibles per a amplis sectors. Els salaris baixos, la dificultat d'accedir a l'habitatge i els contractes precaris són el detonant de la mobilització. Però s'hi afegeix la degradació d'un sistema polític corcat per la corrupció, pel bipartidisme i per l'oligarquia. I aquí comença la part més interessant de les propostes presentades pels manifestants: han entès que cal una reforma política radical, d'aquí el nom de Democràcia real ja.

A hores d'ara no és tan important a qui beneficiarà políticament la mobilització, que oscil·la entre l'oposició al bipartidisme –i per tant el suport a opcions polítiques a l'esquerra del PSOE- i l'antipartidisme. De fet, els que vulguin veure darrere la protesta la mà d'alguna força política s'equivoquen. La forma d'organització, assembleària i horitzontal, és la típica dels moviments socials alternatius que han lluitat durant les darreres dècades contra el militarisme, el racisme, l'especulació urbanística o l'exclusió social. L'important és saber si ens trobam davant l'inici d'una cosa nova, d'una mobilització semblant al No a la guerra que va fer tremolar l'establishment. I també si s'insereix, com sembla, dins un moviment d'abast europeu. Si la resposta a les dues preguntes és afirmativa, durant els propers mesos poden passar coses molt interessants.