Fa quinze dies ens preguntàvem qui seria el proper després de Tunísia. Ja tenim la resposta: és Egipte. Una vegada caigut el dictador general Ben Ali, ara és el torn del dictador general Mubarak. Falta saber quan, el
dia, però no sembla gaire llunyà. Les manifestacions, cada vegada més nombroses, d'egipcis demanant la marxa de Mubarak van iniciar-se el 25 de gener passat, convocades per internet, i de manera (segons sembla) espontània, seguint l'exemple tunisià.
De moment, el dictador ha anunciat que no tornarà a presentar-se a les eleccions presidencials, previstes pel pròxim mes de setembre. Però la pressió del carrer, si es manté amb la intensitat dels últims dies, obligarà l'exèrcit a fer-lo marxar abans que s'ofegui la protesta popular amb un bany de sang. El cas de Tunísia, amb la fugida del dictador, ha suposat l'enfonsament del règim, del qual, posteriorment, en podria sorgir una democràcia.
En una ocasió, en què el dictador va deixar els integristes tunisians presentar-se a unes eleccions legislatives, aquests van aconseguir el 17%. Per tant, en unes eleccions lliures podrien quedar com una força important però no majoritària. El cas egipci és diferent perquè el 2005, quan el president Mubarak va deixar als Germans Musulmans que es presentessin en un nombre limitat de circumscripcions, van guanyar en totes.
Egipte no és Tunísia
Si els militars egipcis fan marxar Mubarak a l'exili davant la forta pressió popular, el president successor serà el recent nomenat vicepresident, un general que durant anys ha dirigit els serveis secrets egipcis. Si a Tunísia ha caigut el règim, a Egipte pot ser que caigui el dictador però no el règim. Caldrà veure quin paper juga el dirigent opositor El Baradei, ben vist pel món occidental (es més conegut fora que dins d'Egipte ja que va ser director de l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEI), i sobretot, els Germans Musulmans, que podrien aspirar al control polític del país a través de les urnes.
Pel món occidental i per a Israel, un Egipte governat pels integristes seria un problema molt gran perquè és el més important dels estats del món àrab i perquè podria amenaçar seriosament el veí israelià, que es trobaria envoltat d'enemics (Síria, Líban i, en aquest cas, Egipte). Perquè des del moment en què Sadat va firmar la pau amb Israel, Egipte es va convertir en un aliat dels Estats Units, país que li proporciona ajuda militar i econòmica de manera substancial. Cal recordar que la situació socioeconòmica a Egipte és penosa: Vint milions d'egipcis tenen entre 18 i 29 anys -la quarta part de la població-, i prop del 90% dels aturats tenen menys de trenta anys.
L'enorme creixement demogràfic ha anat acompanyat d'un fort desenvolupament de l'islamisme (només cal veure la situació en que es troben els cinc milions de coptes), sense uns mínims de llibertat que fessin possible l'enfortiment d'uns partits laics i democràtics, i una corrupció que acaba de fer més fosc el panorama existent.
De la lluita pel pa a la lluita per la democràcia
La revolta dels pobles àrabs comença amb protestes contra la pobresa (pujada dels preus dels aliments més bàsics) i és originada, principalment, per la manca de treball sobretot dels joves, que són la majoria de la població. De l'economia a la política, del pa a la democràcia. I és de destacar el paper cada vegada més important que estan jugant les noves tecnologies. Ara, les dictadures bloquejen internet i les xarxes socials (Facebook, Twitter, etc.) i els SMS.
Per què? Perquè aquests mitjans de comunicació fan possible unes revolucions amb un fort caràcter espontani, al marge de les organitzacions clàssiques (partits, sindicats, organitzacions de diferents menes). L'onada de xoc de la revolució del gessamí continua expandint-se. Tunísia, Algèria, Egipte, Jordània, Iemen i les monarquies absolutes del golf Pèrsic en aquests darrers dies, ja comencen a prendre mesures socials i econòmiques per evitar que les espurnes generin un incendi a casa seva, com és el cas de Kuwait. També la Llíbia del coronel Gadafi ha decidit destinar 24.000 milions de dòlars a la construcció d'habitatges: Tot sigui per seguir governant.
Però la desestabilització d'aquesta important àrea geopolítica que és el Pròxim Orient és un fet que cal assumir. La Unió Europea i els seus governs mantenen un silenci absolut -o quasi- que expressa la seva incomoditat davant aquesta nova situació que li toca tant de prop. La doble moral de predicar la democràcia i donar suport a dictadures (tot sigui pel negoci) queda ara en evidència.
