
El problema no és que manegem teories intempestivament economicistes per entendre les noves realitats del present, sinó que el present es revela molt més cruament economicista que no pas les modernes teories amb què pretenem capturar-lo.
LLeida ·
No és doncs en les elegants teories de jocs on cal buscar el desllorigador de la derrota grega davant els capitostos europeus, sinó en l'àmbit sinistrament reduccionista de les determinacions econòmiques: els interessos de l'economia privada (dels creditors europeus i dels oligarques grecs, addictes a l'evasió) han determinat, un cop més, els límits de tota acció democràtica. Quan l'economia privada és més faedora de realitat que no pas la voluntat del demos, un referèndum sobre allò que està disposat a fer un poble per tornar un deute resulta tan absurd com un referèndum sobre els desastres naturals que està disposat a suportar. "Ja podeu votar, ja", diu, escarnint el populatxo, el cínic postmodern, escèptic dogmàtic o banquer de professió.
No fa gaire hem pogut endevinar, a propòsit del 27-S, en l'historiador marxista més destacat del país, un "ja podeu votar, ja" anàleg al que acabem de reportar, bé que, en aquest cas, exempt de qualsevol traça de cinisme: en efecte, el tal historiador està amargament persuadit que l'estat mai no respectarà la voluntat democràtica del país si s'imposa el sí a la independència. La raó: l'absència d'una cultura política democràtica, singularment a Espanya però també a la majoria d'estats del món, per virtut de la qual es pugui negociar pacíficament la secessió d'una part del territori. O la independència és una necessitat geoestratègica d'alguna superpotència mundial, o el poble que hi aspira està condemnat a acabar violentament esclafat. Si el sobiranisme grec ha sucumbit davant la lògica immanent de l'economia privada, el sobiranisme català perirà davant la lògica immanent de l'estat-nació.
O la independència és una necessitat geoestratègica d'alguna superpotència mundial, o el poble que hi aspira està condemnat a acabar violentament esclafat"
El nostre pessimista historiador, ¿concep el futur, per efecte d'algun biaix historicista, com una mecànica transposició del passat, de manera que no s'adona que el Regne d'Espanya del 2015 no pot sufocar la dissidència catalana com ho ha fet secularment? O, per contra, ¿vivim, els independentistes catalans, igual que una part de l'esquerra grega, en la il·lusió democratista, víctimes de la creença que la raó democràtica és una mena d'atribut de la realitat que tard o d'hora emergeix, i no un bé que tot sovint cal defensar, fins i tot violentament, en contra de la mateixa realitat?
Sigui com vulgui, el nostre historiador mai no ens ha convidat a la defecció. Ben al contrari, entre les capes de prevenció que amuntega el seu discurs de tant en tant hi descobrim una indignada incitació a la revolta. Una invitació implícita, per tant, a l'acció tràgica:"fem-ho, encara que l'hòstia sigui tremenda". Bon agost a tothom.
.