Havent-me recuperat de la ressaca de diferents celebracions posteriors al 27-S, he pensat que venia a tomb recordar que la Viquipèdia de vegades ens remet a pàgines de desambiguació. Et fan triar entre diferents opcions possibles.
Barcelona ·
Això, aquesta tria, aquesta clarificació, no l'havien hagut de fer la majoria de partits catalans des de 1980. Sota el paraigües de "catalanista" s'aixoplugaven, fent la "puta i la ramoneta" fins que va arribar el tsunami, entre el 2010 i el 2012, i tothom es veu forçat, finalment, a definir-se.
Per als espanyolistes (PP i Ciutadans) i per als separatistes (ERC i CUP) això no era un problema. Per a tots els altres sí. Ho hem vist en diferents fases: el PSC barallant-se amb el PSOE abans de trencar-se per dins, amb fuga cap a l'independentisme; CiU trencant-se després de la consulta interna d'UDC més enrevessada que hem vist mai, i UDC trencant-se pel mig a continuació amb una altra gran fuga cap a l'independentisme, i quedant-se amb un Sí+No agonitzant.
Només se n'han lliurat del tot, crec, CDC -perquè Mas ha portat la batuta amb fermesa des del primer moment- i els d'Iniciativa-Verds, fent malabarismes a favor del dret de decidir però sense definir-se, i acabant sota la tutela de Podemos, encara que no els hagi suposat cap avenç electoral.
Els resultats de les eleccions mostren, encara més que una bipolarització (que hi és) una clarificació del panorama. Potser de forma sorprenent, el PSC no ha perdut vots, i sorprenentment també, IC-V (format CSQEP) no n'ha guanyat.
L'avenç de Ciutadans -fins i tot més enllà de les enquestes més favorables- es pot atribuir al rebuig del PP (que queda amb un resultat miserable, per ser un partit de govern a l'Estat), i a l'atractiu (mai més ben dit) d'una missatgera agradable amb un missatge clar i dur.
Total, que hem sortit relativament indemnes del que Ramir De Porrata-Doria descrivia com a '"Divide et Impera": l'estratègia d'Espanya contra el sobiranisme'.
Tot plegat, la premsa catalana i la mundial ha entès perfectament el resultat: una clara majoria independentista al Parlament, molts punts per davant dels partits unionistes, i amb els putairamonetistes a l'entorn del 10%. El que és greu és que la premsa (i la política) instal·lada a Madrid continuïn sense entendre res, i continuï creient-se les seves pròpies mentides i manipulacions, vivint en el seu món virtual, la seva bombolla, el seu Matrix.
On és, per cert, aquell 51,6% de la població de la resta de l'Estat que, el 2009, preguntat per si Catalunya celebrava un referèndum i votava a favor de la seva independència, estava d'acord amb què el govern espanyol "acceptés la voluntat del poble català"? On és?