començant per tot allò que afecti els conflictes de competències. Em sembla clar que deixarà sense efecte totes aquelles coses imposades per l'Estat, com ara la Constitució espanyola de 1978, encara que com a mal menor i perquè sempre, sempre hem estat una exigua minoria demogràfica dins l'Estat espanyol, l'hàgim pogut acceptar a les urnes en el passat.
Convé que algú ens faci el repàs de tot allò que hem volgut democràticament els catalans, a través del Parlament de Catalunya, i que en els darrers anys ens ha estat tombat. Des de l'Estatut cap aquí, per no atabalar més.
I aquelles sentències derivades d'una supremacia ancestral, que ens volia imposar aquí una "propietat" a la llengua espanyola que només correspon al català i a l'occità, i que ens negava fins i tot la possibilitat de legislar un ús "preferent" del català, quedaran en suspens.
I què hem de dir del castellà? Doncs dues coses: primer, que respecte dels castellanoparlants (majoritaris per raó de successives migracions, i sense oblidar el fet que la majoria han après en català, com els catalanoparlants el castellà) trobo un únic lloc on la legislació catalana parla específicament d'ells: Els infants de famílies castellanoparlants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, segons estableix la llei 1/1998, de política lingüística (i seguint el precedent de la llei de 1983).
Segon, que tota la resta de la legislació catalana referida a les persones ho fa amb un doble origen: el castellà és imposat per la legislació bàsica espanyola, començant per la Constitució; i el català és la llengua pròpia de Catalunya (i l'occità, de l'Aran).
En treure la llosa que suposa aquesta i moltes altres imposicions de la legislació espanyola, caldrà vetllar perquè el règim transitori no caigui en la trampa de mantenir sense més un estatus per al castellà que deriva, com hem vist, només del fet que és -i continuarà essent- l'idioma oficial de l'Estat que ens serà veí l'endemà de la nostra independència.
Miquel Strubell
