El mapa internacional continua movent-se perquè des de la fi dels imperialismes colonials desenes de pobles adquireixen la llibertat i creen el seu Estat. El pròxim mes de gener és el torn dels pobles africans que formen l'actual Sud del Sudan (dinkas, nuer, ...), uns deu milions de persones. El 9 de gener del 2011 està previst el referèndum en que la població decidirà si vol seguir sent sudanesa o ser independent i disposar del seu propi Estat. Serà el compliment dels acords de pau del 2005 pels quals es va posar fi a vint-i-dos anys de guerra entre el Nord musulmà i el Sud cristià i animista que va causar dos milions de morts.
Un segon referèndum simultani servirà per decidir si la població de la zona d'Abyei (10.000 quilòmetres quadrats), situada a la frontera entre Nord i Sud i rica en petroli, vol seguir amb el seu estatut especial dins del Sudan o incorporar-se al nou Estat independent. Si els pobles que habiten el Sud del Sudan escullen ser independents, l'actual Sudan (40 milions d'habitants) perdrà el 80% de les reserves petroleres, ja que estan en el Sud, un 50% dels seus actuals ingressos per l'exportació de petroli i una tercera part de la seva població.
Des de fa temps la comunitat internacional no té gens clar que el règim de Khartum, dirigit pel general Omar Al-Bachir, que està encausat pel Tribunal Penal Internacional per genocidi a Darfur, jugui net i tem l'inici d'una nova guerra. El govern sudanès ha aixecat un seguit d'obstacles al procés del referèndum perquè les previsions apunten que el resultat serà favorable a la independència. Mentre que en el Nord governa el Partit del Congrés Nacional, del president Al-Bachir, en el Sud les eleccions del passat mes d'abril les va guanyar el Moviment d'Alliberament del Poble Sudanès (SPLM), liderat per Salva Kiir, partidari de la independència.
De fet, el fundador i líder del SPLM va ser John Garang, que havia estat oficial de l'exèrcit sudanès abans de dirigir la guerra dels rebels del Sud, era unionista i lluitava per un Sudan laic. Una de les principals causes del conflicte ha estat que el Nord musulmà ha imposat la "xària" (llei islàmica) a tot l'Estat. L'actual règim va sorgir d'un cop d'Estat dirigit per general Al-Bachir amb una forta influència dels fonamentalistes islàmics.
Poc després de signats els acords de pau, el 2005, que van establir que el líder del SPLM seria vicepresident, Garang va morir en un accident d'helicòpter. Els seus successors volen un Estat africà, lliure del domini polític i econòmic dels àrabs del Nord. El punt més calent se situa a Abyei, la regió habitada per dinkas sedentaris i misseriyas (àrabs nòmades ramaders). Aquests últims viuen durant sis mesos a la regió amb els seus ramats i el govern de Khartum vol que votin en el referèndum d'aquesta zona perquè els dinkas són partidaris de la independència i els misseriyas no. Els dinkas s'hi oposen.
Fa uns dies, el passat 24 de setembre, el mateix president dels Estats Units, Barack Obama, va intervenir a l'ONU oferint la normalització de relacions amb Khartum i la fi de les sancions si el referèndum se celebrava amb normalitat i es deturava la violència a Darfur (oest del Sudan, on hi ha guerra). El vicepresident sudanès, Ali Osmane Taha, ha promès davant de l'ONU que el seu govern acceptarà el resultat dels dos referèndums del gener del 2011.
Una regla no escrita, però sagrada
Dins del continent africà aquest referèndum també causa neguit donat que significa el trencament d'una regla no escrita, però sagrada, des de la desaparició dels imperis colonials i la creació de l'actual sistema d'Estats a la segona meitat del segle XX. La regla no escrita però sagrada és que les fronteres heretades del colonialisme no es toquen. Les potencies europees colonials van repartir-se el continent africà traçant línies rectes sobre el mapa sense tenir en compte ni la geografia ni els pobles sinó sols els seus interessos polítics i econòmics.
La independència dels actuals estats africans va ser en base a les fronteres de l'època colonial i els dirigents africans van acordar tàcitament no tocar-les per evitar-se un reguitzell de conflictes. Aquesta regla no escrita, però sagrada, s'ha mantingut fins avui dia amb l'excepció del cas d'Eritrea, que va accedir a la independència després de molts anys de guerra amb Etiòpia. Ara el Sud del Sudan pot ser un nou cas de trencament de la regla no escrita, però sagrada. De totes maneres, serà un nou exemple que la lluita d'un poble o pobles és capaç de trencar amb les regles més sagrades i reconsagrades que regulen les relacions internacionals. I com que el pròxim nou Estat és ric en petroli no li trigaran gens en arribar els reconeixements de la comunitat internacional.
